Un vitrall de Sant Jordi, de poncar03.
Porto molts dies de retard, de moment em cenyiré a Sant Jordi i més tard al cap de setmana a Vilafranca.
Un Sant Jordi a Barcelona. Bé, un matí de Sant Jordi a Barcelona. Tot comença per les Rambles i la divertida guerra de banderes que es portaven els no nacionalistes de Rosa Diez i un grup de dissidents d’una branca del independentisme extraparlamentari, paradeta contra paradeta. Després estaven els turistes que no entenien res, potser perquè ningú feia l’esforç d’explicar-los de què anava la història. Més amunt un grup de voluntaris passejaven avis i àvies en cadira de rodes amb globus de colors dels partits polítics, en pre-campanya. Calia? Els adolescents anaven esvalotats per la Rambla i la pregunta que se’m fa cada vegada més recurrent, érem igual d’estúpids o a cada fornada anem a pitjor? Per tot em trobava les parades de roses per a mil i una causes justes (i injustes) i veies velles pijes de Sarrià comprant-li roses a una parada d’un altre grup de dissidents de l’esquerra independentista. Quins llibres van caure? Quim Monzó.
El mestre. Fotografia de 
Jornades a la torre Agbar, i qui diu jornades tècniques diu maleteta amb papers, un cd de propaganda institucional que mai posaré al ordinador i un boli, en este cas bic. A les pauses ixes de la sala de conferències buscant sol, cafè i lavabo i les tres mereixerien un comentari. Amb tant de coloraino no entra la llum del sol com Déu mana allà dins i sembla que estigues en una discoteca cool, el cafè ja és d’estos moderns que anuncia el George Clooney i no pas el termo d’altres llocs i els lavabos d’homes semblen trets de la Taronja mecànica. No cregueu que renego de la modernitat però hi ha coses que se’n van de mare.
Esta vesprada he eixit de l’oficina, sense una idea clara d’on anar. Diagonal avall. Quan ja portava una bona estona, que en una ciutat mitjana com Castelló o Nancy m’hauria permès passar del centre als suburbis, a Barcelona no m’havia mogut del mateix districte electoral. Com s’ho fan els taxistes per conèixer tots els carrers de la ciutat, els carrers que pugen cap a la muntanya i els que baixen al mar? Per la vorera m’he creuat amb moltes persones que no coneixia i potser no coneixeré mai. He entrat a l’Illa Diagonal. A la FNAC he corroborat el que ja sabia, no podré saber una cançó dels deu mil grups anglosaxons que han triomfat els el darrer decenni. Ni tan sols la discografia dels dos-cents que són de culte per a la premsa especialitzada, però possiblement ells no saben res de Joan Monleón i els Pavesos. Fullejo un llibre de fotografies de natura, a sota hi situen un mapa de cadascuna, em falten molts continents i illes de menys de 300 km² per visitar. Els llibres d’història m’obligarien a escollir un període concret, la prosa política una ideologia (n’hi ha moltes!) i el còmic un corrent asiàtic o europeu. Ja eixia de l’indret viciós quan allà, com un caramel a la porta d’escola, hi havia el llibre de Savino, ara que tots en parlen perquè l’amenacen de mort i n’han fet una pel·lícula. No m’havien servit 
Es fa tard, la gent es mou buscant el seu forat, els pares esperen els fills a la porta de l’acadèmia de l’activitat extraescolar que sigue i la gent carrega bosses del supermercat. Crisis, d’acord, però igualment la gent ha de menjar. L’Abacus d’Hostafrancs està tranquil.la, però jo diria que només la veig agitada per nadal i a començament de curs. Passant per la secció de joguets m’he donat compte que no em puc queixar, res del que hi he vist superaria el meu poble de playmobil on dia sí dia també hi havia bous. I no obstant crec que el que havia allà exposat formava part del que regalarien els pares d’ara més preocupats per la educació de sons fills i que el que es pot trobar fora de l’Abacus encara és pitjor. Als llibres no buscava res concret però entre les novetats hi havia un llibre de tapa molt lluent d’un autor conegut: Històries del Paradís de Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas. L’he comprat deixant-me dur per les 
Hola, sóc una figureta d’un banderillero de plàstic. Vaig nàixer a Xina sense saber què era, ni quin era el meu ofici ni la meua funció al món, això del banderillero m’ho han explicat després. Un cop assecada la pintura d’uns pals que aguanto amb les mans vaig pujar en un vaixell que traslladava milers de camarades plàstics fins Europa, tots dins un container. Un bon amic, un porc de plàstic, el van enviar a Anglaterra, a mi a Barcelona. En un gran magatzem ple de camarades de carn i també de plàstic m’assignaren un destí: una tenda xinesa com jo, al barri de Sants, Barcelona. Des d’ací us parlo, a la mateixa estanteria tinc com companys i companyes més figuretes de plàstic: bous, toreros, futbolistes i ossets de color marró. Jo estava en segona fila, fins que un banderillero de davant meu se l’ha endut una dona esta mateixa setmana. Tenim poca demanda nosaltres. Dalt nostre en canvi hi ha unes camarades, de plàstic endurit també, que representen una dona amb poca roba i molta mamella. No hi ha setmana que no n’hi hage una que se’n va per sempre. Amb la resta de material del magatzem tinc poc contacte, tot i que tots comuniquem en mandarí. La vida dins este local fosc en un carrer fosc és trista. Ens entra la llum a partir de les nou del matí i és aleshores que l’ama encén la música estrident, que ho és fins i tot per a mi, pobre banderillero de plàstic. Allà a la vora de les deu entren unes dones cridaneres, ho regiren tot i agafen poc. L’ama els diu adéu amagada darrere una tauleta i envoltada de més camarades plàstics. A les dotze ve l’home de l’ama, es fuma un cigarret a la porta i normalment ens porten més camarades. A la vesprada l’ama està amb un xiquet, quan este ix d’escola. Quan ja és fosc l’ama tanca i ens deixa sols tota la nit, és el millor moment de la meua existència. Estem en silenci. Obro la porta als somnis. M’imagino en una estanteria assolejada d’una casa com la que té dibuixada la guardiola que està just davant meu. Viuria amb més camarades. Jo aguantaria un llibre. Mai hi hauria companys que se’n van, sempre n’arribarien de nous. Crec que pels que som de plàstic això és l’èxit màxim en l’existència.
Ahir em va arribar la targeta de Bicing – el servei de bicicletes de lloguer de Barcelona – i avui mateix ja l’he provat. Pel matí he eixit de casa i he retrocedit un poc per anar fins a la plaça on hi ha la parada. M’ha tocat una bicicleta amb el canvi colpejat i que no anava, per tant he hagut de fer tot el trajecte amb una sola marxa, sort que no era el Tourmalet. Tiro cap amunt entre carrers i voreres. Primera conclusió del Bicing, si no tens massa temor, és millor anar pel carrer esquivant cotxes que no espantant agüeles. He arribat a la parada de destí final i obria la porta del despatx uns vint minuts després, no he guanyat massa en temps però sí en fer el viatge més agradable. Ah, i em cal perfeccionar encara el recorregut a fer, avui he pres algun carrer que no devia. De baixada una xica rossa ha pres la penúltima bici de la parada i el servei no em deixava prendre l’última, ben estrany. En aquell punt hagués pogut seguir a peu fins a casa però les ganes de bicicleta m’han empés a anar fins l’altra parada, més lluny de casa. Allà la bici tenia el manillar tort, però tot i així he gaudit d’una baixada tranquil·la sobre l’asfalt mullat, sempre tenint presents els consells de Perico Delgqdo sobre els passos zebra mullats. En només un dia no es pot donar una qualificació definitiva, però diguem que el sistema necessita millorar, tant per disponibilitat de bicis i parades, com per estat de les bicicletes i falten carrils bicis, inexistents en moltes parts de Barcelona.
el cadafal 