Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Barcelona’

Sant Jordi

Un vitrall de Sant Jordi, de poncar03.

Porto molts dies de retard, de moment em cenyiré a Sant Jordi i més tard al cap de setmana a Vilafranca.

Un Sant Jordi a Barcelona. Bé, un matí de Sant Jordi a Barcelona. Tot comença per les Rambles i la divertida guerra de banderes que es portaven els no nacionalistes de Rosa Diez i un grup de dissidents d’una branca del independentisme extraparlamentari, paradeta contra paradeta. Després estaven els turistes que no entenien res, potser perquè ningú feia l’esforç d’explicar-los de què anava la història. Més amunt un grup de voluntaris passejaven avis i àvies en cadira de rodes amb globus de colors dels partits polítics, en pre-campanya. Calia? Els adolescents anaven esvalotats per la Rambla i la pregunta que se’m fa cada vegada més recurrent, érem igual d’estúpids o a cada fornada anem a pitjor? Per tot em trobava les parades de roses per a mil i una causes justes (i injustes) i veies velles pijes de Sarrià comprant-li roses a una parada d’un altre grup de dissidents de l’esquerra independentista. Quins llibres van caure? Quim Monzó.

Anuncis

Read Full Post »

Bous, toros i braus

El mestre. Fotografia de Catalan bulls.

Divendres es va acceptar a tràmit la ILP de la plataforma Prou per prohibir les corregudes de bous a Catalunya. Cap sorpresa, ara vindrà un nou dia amb la votació per prohibir-les o no. Divendres la blogosfera n’anava plena, amb opinions d’un costat i de l’altre. Avui, al tren, he anat cavil·lant el post i no sé si cabrà tot: s’intentarà.

La setmana passada va aparèixer un manifest signat per personalitats de Catalunya en català en favor dels bous, de tots els colors i amb més d’un d’eixos dels que no ho esperes (un actor de Nissaga de poder a favor dels bous!). Crec que ha estat dels actes més aconseguits de la plataforma a favor dels bous, de la resta, malauradament, no puc dir el mateix. El moviment pro-taurí ha estat massa dependent de la corda dels Ciudadanos i el PP, que en el cas català és com portar una pedra a la sabata, una nosa, un destorb. No s’ha gosat fer una web a favor de la tauromàquia amb un punt cat com una casa, com si per salvar els bous no ens haguéssem d’enfadar amb l’Abc.  Si les webs tenen coses en català obliden les dos esses  sistemàticament i si te descuides estan fetes amb traductor automàtic. El súmmum és fer les conferències taurines a la casa de Madrid a Barcelona, que deu ser com l’ambaixada americana a Caracas. No s’ha demostrat que agradar els bous va més enllà d’un color polític i que forma part de la pròpia intimitat de cadascú, no s’ha buscat, o no s’ha aconseguit, o no s’ha volgut, buscar un tauròfil de cada partit i posar sobre la taula que realment, la llibertat de vot l’haurien de seguir tots els partits.

Les coses pinten bastos i els animalistes sembla que podran prohibir les corregudes de bous en nom del tracte i el sentiment dels animals. Els bous, com una simple punta d’iceberg. Exagerant, si la proposta tira avant, conseqüentment i seguint l’aritmètica electoral, en nom del sentiments dels animals, la majoria de catalans hauria de ser vegetarià o menjar només carn d’animals que hagen viscut lliures i en pau i mort dignament. Però tots sabem que l’endemà de la suposada prohibició un becari de la facultat de biologia arribarà en retard a la faena per culpa dels caòtics trens de rodalies i es passarà el dia injectant un nou medicament a unes ratetes i després anotarà quantes es moren i quantes no. Eixa mateixa nit un grup d’amics anirà a sopar sushi a un japonès, a eixos restaurants on el maitre maneja a vistes de tots un gran ganivet per tallar la tonyina, i després es faran unes copes de garrafó en un bar modern, per acabar cantant el Rosa d’Abril ebris a meitat carrer. I quan algú fart de soroll els tirarà un ou de gallina per la finestra decidiran fer-se un shawarma a Marià Cubí, que ja se sap que fer-se un shawarma amb tu és el millor que hi ha. El mateix dia a la plaça de Vic continuarà fent pudor dels purins i un col·lega davant el seu ordinador cridarà: merda el pou està contaminat de nitrats! Però Catalunya serà un país (lliure) de corregudes. El que no ens treuran mai serà el saber que alguna de les pàgines de la història de la tauromàquia s’ha escrit a Barcelona.

Read Full Post »

La modernor va per barris

Alguna cosa m’hauria d’haver enganxat Barcelona en cinc anys passats, i si no va ser el Barça haurà de ser la rumba. Com ara em perdo els saraus i les presentacions de discos amb passe d’amic, habito els myspaces i importo en sòlid de quan en quan. Els últims dos productes me fa goig mostrar-los. El primer perquè és un grup que sé que han hagut de voltar per saletes de mal nom, per  concerts de mal pagar i amb quatre gats a la barra, i ara em vénen amb un disc que sona bé amb els mateixos aires gamberros de sempre. Es diuen Impagaos i no us espereu el grup multicultural amb un paio tocant el ventilador de tant en tant. No lo intenten en su casa potser no aporta de primeres la canya que tenen en directe  però acaba enganxant. El segon producte rumbero és el recopilatori Achilifunk 2, que elabora amb tot el mimo del món Txarly Brown, personatge polifacètic de la nit barcelonina. Si algú vol saber perquè val la pena encara avui comprar discos és per trobar-nos no només el compacte sinó un disseny, un llibret i un producte que dóna gust tindre’l a la mà. En este segon volum ens trobem remescles de cançons rumberes d’ara i de fa anys passades per un filtratge dur, i ens apareixen temes que no sabem si vénen de Kingston, de Bristol o del carrer la Cera. La modernor és relativa i va per barris, els cassetes de gasolinera no estan tan a lluny de Nova Orléans (i de la vella també).

Como llueve de Los Impagaos.

Read Full Post »

Demà…

Sant Jordi d’Alcoi, de coquedesigns2000.

Demà. Demà seria festa, o quasi. A meitat mati una escapada a comprar una rosa, o dos, o un ram, de vesprada plegar prompte i passejar per la rambla Catalunya i de pas baixar fins Colon. Recollir enganxines de partits i partidets, de plataformes, associacions i altres col.lectius, i decorar-se la carpeta o la porta de l’armari per dins. Comprar un llibre en funció de qui te’l podrà firmar. Creure per un dia que estàs en un país de lectors. Demà… de fet demà és un dia per a creure, fins i tot des de lluny.

(Demà també hagués pogut ser dia de ressaca de burret, música de marxa mora pel carrer i confeti, però me falte molt per ser alcoià…)

Read Full Post »

Jornades a la torre Agbar, i qui diu jornades tècniques diu maleteta amb papers, un cd de propaganda institucional que mai posaré al ordinador i un boli, en este cas bic. A les pauses ixes de la sala de conferències buscant sol, cafè i lavabo i les tres mereixerien un comentari. Amb tant de coloraino no entra la llum del sol com Déu mana allà dins i sembla que estigues en una discoteca cool, el cafè ja és d’estos moderns que anuncia el George Clooney i no pas el termo d’altres llocs i els lavabos d’homes semblen trets de la Taronja mecànica. No cregueu que renego de la modernitat però hi ha coses que se’n van de mare.

El sol se’n va a la torre Agbar, de Miquel Marin.

Read Full Post »

Esta vesprada he eixit de l’oficina, sense una idea clara d’on anar. Diagonal avall. Quan ja portava una bona estona, que en una ciutat mitjana com Castelló o Nancy m’hauria permès passar del centre als suburbis, a Barcelona no m’havia mogut del mateix districte electoral. Com s’ho fan els taxistes per conèixer tots els carrers de la ciutat, els carrers que pugen cap a la muntanya i els que baixen al mar? Per la vorera m’he creuat amb moltes persones que no coneixia i potser no coneixeré mai. He entrat a l’Illa Diagonal. A la FNAC he corroborat el que ja sabia, no podré saber una cançó dels deu mil grups anglosaxons que han triomfat els el darrer decenni. Ni tan sols la discografia dels dos-cents que són de culte per a la premsa especialitzada, però possiblement ells no saben res de Joan Monleón i els Pavesos. Fullejo un llibre de fotografies de natura, a sota hi situen un mapa de cadascuna, em falten molts continents i illes de menys de 300 km² per visitar. Els llibres d’història m’obligarien a escollir un període concret, la prosa política una ideologia (n’hi ha moltes!) i el còmic un corrent asiàtic o europeu. Ja eixia de l’indret viciós quan allà, com un caramel a la porta d’escola, hi havia el llibre de Savino, ara que tots en parlen perquè l’amenacen de mort i n’han fet una pel·lícula. No m’havien servit els consells de la Maria, només l’he comprat quan me l’han posat als morros ara que està de moda vendre’l. Amb el llibre amb bosseta a la mida ixo d’allà, xa, quanta roba interior per arrencar a mossos de passió en eixe aparador, em farien falta cinc cases per col·locar el mobiliari que m’oferiu vosaltres i tres plantes de reciclatge per tot això altre. La tenda hindú que ha d’haver en tot complex capitalista modern m’omple el nas de ferums que enviaria el meu major enemic i cap article té més utilitat que una liquadora. Descobrisc les bombes per a la banyera, les samarretes-cub i els taburets dels sexs pistols. Al supermercat, buscant un vi del país per exportar descobreixo molts riojes que no cataré però en canvi no hi descobreixo la presumible varietat vinícola del país que ells diuen que és el meu. Ja marxant, i per si m’havia quedat sense un duro, podria entrar a un caixer de la Caixa, i de la porta estant en veuria un altre de la mateixa entitat, fenomen excepcional de Barcelona, més caixers automàtics que lavabos públics. Arribo a casa pensant que se m’acabaran els reptes i per animar-me a la cuina medito una cançó per posar-me entre els 49 dies seguits de música que tinc i em decidisc pel més fàcil, la catximba i els rostolls d’Angelina d’Umpah-pah. Mentrestant en una xarxa social un tio que no conec en persona m’afegix com a amic.

Varietat de sabatilles, per mactiste.

Read Full Post »

Vesprada a l’abacus

Es fa tard, la gent es mou buscant el seu forat, els pares esperen els fills a la porta de l’acadèmia de l’activitat extraescolar que sigue i la gent carrega bosses del supermercat. Crisis, d’acord, però igualment la gent ha de menjar. L’Abacus d’Hostafrancs està tranquil.la, però jo diria que només la veig agitada per nadal i a començament de curs. Passant per la secció de joguets m’he donat compte que no em puc queixar, res del que hi he vist superaria el meu poble de playmobil on dia sí dia també hi havia bous. I no obstant crec que el que havia allà exposat formava part del que regalarien els pares d’ara  més preocupats per la educació  de sons fills i que el que es pot trobar fora de l’Abacus encara és pitjor. Als llibres no buscava res concret però entre les novetats hi havia un llibre de tapa molt lluent d’un autor conegut: Històries del Paradís de Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas. L’he comprat deixant-me dur per les bones coses que he llegit i per la simpatia al personatge. A veure que tal, pinta bé.
El mercat d’Hostafrancs i l’Abacus, de Julio Martínez.

Read Full Post »

Older Posts »