Supermarché

Fotografia de riazorenho.

Prop de casa hi havia un supermercat de barri, amb els productes bàsics un pèl més cars que a les grans superfícies però amb l’avantatge d’estar a quatre passes. A finals d’agost va estar uns dies tancat i a la porta metàl·lica de fora un cartellet anunciava que estaven en reformes. Vaig pensar que seria una rentada de cara per guardar el mateix esperit, supermercat de barri, amb caixeres entrades en anys que no responen com autòmats i amb només dos marques de tonyina per escollir. Doncs bé, avui hi he anat per primera vegada des que han canviat de cara. Primera, canvi de nom, les grans marques estan engolint qualsevol franquícia més menuda. L’estructura del supermercat ha canviat completament, s’entra pel mateix lloc on s’eixia abans i les caixes ja no fan de barrera de res ni contra ningú, estan als costats, deixant un gran espai lliure de circulació al mig. Però el més impactant és que no hi ha caixeres sinó que tot són xics, menys de 35 anys, guapos i aseats, que et cobren amb un somriure fals mentre darrere seu tenen tots els licors, que ara ja no es poden adquirir de manera normal. On hauran anat les velles caixeres? Què en faig dels punts de la tarjeta client que tenia de l’antic supermercat?

Read Full Post »

Beti izangu dugu Bilbao

Fa uns dies vam estar per Euskadi. Vam deixar-nos caure per Gernika, Getaria, Mutriku, Lekeitio, Durango, Zumaia, Zarautz, tots pobles dels que tenim un nom, quan no és un cuiner, és un futbolista, o un ciclista o un polític.

Però sobretot vaig fer-me molt pesat, molt, per anar a Bilbao. A banda de les passions futboleres, que existixen i que estan ahi presents, inamovibles, vam anar al Guggenheim. Fa deu anys, quan es construïa l’edifici, Bilbao es debatia entre els que hi estaven a favor i en contra. Ara penso que el més irreverent no és el trencament del skyline de Bilbo per una mole de titani sinó el que s’hi amaga a dins. A banda de l’exposició d’Henry Rousseau, molt completa, i dels laberints gigantescos de ferro que m’encantaren per ser art per tots els públics, la resta ratllava la presa de pèl. Oh, és art, contestaria algú. Jo també ho faria diria l’altre. No amago que la sensació de veure esclafats quilos i quilos de cera roja contra una paret d’un museu, muntanyes de cagarutes d’argila o senyals de trànsit de carretera nord-americana rebregats prenent altres formes, tampoc és desagradable, no dóna angunia, és més, de vegades agrada eixa de poder-se passejar enmig d’alguna cosa enormement abusiva. La vertadera presa de pèl és la del artista perquè no li trobo el mèrit. Ningú davant el Gernika o las Meninas es creuria capaç d’haver-se tret una cosa similar, potser ni tant sols fer una còpia. En canvi la majoria de mortals, si els donen un canyó per disparar i tones de cera roja, després d’unes explicacions per saber com es dirigix el canyó i com es dispara, sabríem fer art. Però a la majoria de mortals no se’ns presentarà l’oportunitat de poder malgastar tones de cera al Guggenheim de Bilbao. Per tant el punt bàsic de tot plegat és, com arriba Anish Kapoor a poder fer això i viure bé?

Read Full Post »

Un misil

Diria que és un fals record d’infantesa, aquell que recordes perquè t’ho han explicat tons pares més tard, i et recordo a tu, José Antonio, cantant pel vell radiocassette gris que teníem a casa. Aquella cançó, Elegía del misil, amb cors de la Trinca, sembla ser que m’encantava de tal manera que em tragava una cullera de papilla o acceptava un supositori (fina ironia!). Exagerant-ho potser Labordeta va ser la primera cançó -vital- de la meua vida.

Aixina em ve de gust recordar-lo, com algú proper, bo i aragonès, eixe país de bona gent.

Read Full Post »

Fignon

Ahir va ser encendre la ràdio i en allò que agarres una notícia a meitat, i per la grandiloqüència i pel seguit de flors i elogis que es deien sobre un personatge, de seguida vaig saber que algú s’havia mort. Esportista per a més senyes. Un dels grans del ciclisme, i l’últim vencedor francès de la Grande Boucle: Laurent Fignon.

Quan este mes de juliol parlava amb tanta passió del Tour, passió retrobada després de massa edicions de desencisos, en part era culpa d’un home, d’un comentarista amb una veu esgarrada, malalta, que feia patir al televident però que deia veritats com a punys i que en sabia molt de ciclisme. Hores i hores davant un televisor, amb el zum zum d’un helicòpter sobrevolant el massís central i Laurent Fignon impartint classes de ciclisme. I com el professor d’institut que fa cara d’espant davant uns jovenets esvalotats de l’ESO, Fignon es posava les mans al cap amb i clamava al cel que aquella batalla entre Schleck i Contador no tenia sentit i contradeia les bases del ciclisme antic. Pràcticament no en recordo res d’ell quan corria, però pel que he sabut era dels que no s’amagava. Malgrat els seus dos èxits sonats al Tour se’l recordarà per haver perdut el mallot groc als Camps Elisis en l’única vegada que s’ha acabat amb contrarellotge.

Au revoir.

Read Full Post »