El bé i el mal

Ja sabeu, m’agraden els bous, i tot i això, hi ha vegades que si no és per la companyia d’amics, una cervesa i una bona brena m’avorriria i molt. Al final t’acabes plantejant si el que realment t’agrada és tota la aureola que ho envolta i no el propi bou. Per aclarir dubtes, hi ha vesprades com la d’ahir a Cantavella, on amb els dos ulls fixes a la plaça ja en tens prou i de sobres. Quanta bravura i noblesa junta, quanta xalera.

A la nit vaig vore una pel·lícula, La pantera rosa, una versió nova amb estrelles del pop i para todos los públicos. Pèrdua de temps? Pèrdua d’ample de banda de qui se l’ha baixat d’internet? Cal anar al cine amb càmera i trípode per gravar això? Preguntes que em vénen al cap després d’una cosa tant roïna. Broma fàcil, previsible als cinc minuts d’haver començat. Pelis que et fan valorar encara més el cinema independent, l’europeu i les pelis dels anys 70.

Read Full Post »

Paperets

Escric amb tot el amor, apreci, respecte, admiració i estima – històricament documentat – que el poble de Vilafranca té envers Morella. Estos dies posteriors a la nostra setmana de major festa de l’any, la ciutat emmurallada ha celebrat les seues festes Sexennals – el sexe anal és el que practiquen a l’hora de repartir els diners amb la resta de comarca- on engalanen els carrers per rebre la seua patrona que els visita cada sis anys. Em sorprèn la devoció i passió que tot açò desferma entre els seus habitants, aparenten fer-ho tot per fe a la Vallivana i no tant per seguir allò tant vilafranquí de és una costum del poble i no l’anem a llevar. Se’m fa difícil imaginar els que van a la malea de Sant Antoni a Vilafranca, dalt d’un tractor fent taponets de barreja i sol y sombra i tenint present, entre glop i glop, al vell sant barbut. A Morella, segons el que transmet la televisió, la cosa no va així. Afortunadament no som com ells, des de 1691 orgullosament independents.

Read Full Post »

Agavatxat

Ninette, de José Luís Garci, és la pel·lícula ideal que ha de veure un abans de marxar a França per montar-se la seua pròpia empanada mental i així pensar-te que sempre pots trobar-te una Elsa Pataky només arribar. De totes formes Nancy no és París, i ja es sap: y los sueños, sueños son. Tocant més de peus a terra, i per anar habituant-me, entre altres coses he mirat les llistes de vendes de discos del FNAC francès. Johnny Hallyday al número 1 complint allò de viejo rockero nunca muere, i entre la resta força jazz, blues, rock i reggae. No està gens malament.

Read Full Post »

Cura de salut

Passeig fins el peiró de Sant Pere, lloc típic on van els vilafranquins, sigue amb bici, corrent, a peu ràpid, a peu i de tertúlia, a cavall o amb el julajop. Avui a les cares es veia que tots duiem la idea de fer d’este passeig una cura de salut a tant excés festiu, a tanta mandonguilla i badulake, a tanta devoció a San Miguel i als reis d’Escòcia.

Read Full Post »

L’últim

S’han acabat les festes, han passat massa ràpid. Sempre marquen un punt d’inflexió entre veure llunyana la quotidianitat del estudi i veure-la propera. Enguany, un cop tancat l’últim bou de festes – i quin bou!- de sobte vaig cavil·lar en Nancy com una parada immediata. Ha estat una setmana en la que he xalat moltíssim, amb moments de gran lucidesa. Ens hem passejat amb el remolc de Pradera per tot el poble exhibint la victòria de la nostra penya a la plaça de bous, vam tindre una conversa entre malalt, màgica i escatològica amb els visitants/es d’Almassora, hem dut l’espectacle NBA a l’avinguda de Castelló, he sentit com mai la velocitat d’un bou darrere meu, hem escoltat cada dia a la penya a Julieta Venegas (Silvieta Danone per als amics), m’he quedat afònic entonant No hay tregua i l’última nit ens va eixir el sol. Una bona dosi de records per a un any à la France.

PD La comunitat blogger catalanoparlant estem d’enhorabona. Segons un estudi som la segona llengua en nombre de blogs.

Read Full Post »

Reialesa festiva

Llarg al sofà en aquest segon dia de festes. La ment en blanc, pensaments canviants, com l’oratge de tardor. La música de Sant Gatxo, que em té enganxat de sobremanera, sona pels xicotets altaveus, i potser incrementa aquesta melancolia. A fora al carrer la gent encara fuig del sol, i a les cases es repasen els detalls de la presentanció de les reines i dames. Com sóc republicà tant amb els habitants de la Sarsuela com amb les representants de la dona vilafranquina, trobo en aquestes línies una escapada a tanta estupidesa. En hora i mitja primer bou de festes, Rabanito, que seria Ravenet en valencià, és a dir, persona menuda que se’n va de rave.

Read Full Post »

Estrelles i l’Estrella

Res és casual, i si anem una nit d’excursió pedestre fins al santuari de l’Estrella, prèviament ha hagut qui ha mirat el calendari Saragossà per buscar la lluna més plena. Així va ser, una lluna benèvola il·luminà el nostre caminar sota les estrelles, pel pla del Bovalar i a la costa per baixar fins el riu de Monlleó. Sonarà estrany, a raresa estival de desocupats, tot això d’anar per eixe monte en plena nit, però sempre són les rareses i les excentrecitats el que s’acaba recordant d’un any per l’altre.

Read Full Post »

Aquesta remor que se sent

Es nota, està a l’ambient, es respira, es palpa, es mastega i fins i tot es toca. Les festes ja estan ací com qui diu, divendres comencen. Són ja molts anys tenint aquesta sensació de nervi intern inquiet i bellugadís, que en cap altra data del calendari s’activa de la mateixa manera. Les converses giren al voltant del programa previst, de la llista de la compra de les penyes i més en clau personal de televisió de Vilafranca. També hi ha les xerrades tècniques de futbito, sobre com podrà Melopea guanyar per segon cop el campionat? Em paren pel carrer i em diuen que una colla d’amics s’ha jugat un cubata per veure quin bou és millor, i la decisió és meua. Els cadafals – el meu virtual també – deixen d’hivernar a artigues i cotxeres, es posen les millors mudes i es preparen per menjar moltes pipes. Els melòmans ens preparem els cd’s per a la penya, fent d’eixe disc una barricada musical contra els vents dominants. Que comence l’espectacle!

Missing de Joxe Ripiau, festeta eukalcaribenya.

Powered by Castpost

Read Full Post »

Geoturisme II

Dia de viatge per les veïnes terres aragoneses. Villarluengo és d’eixos pobles de Terol amb una església feta amb molt d’optimisme per omplir-la, i em sembla que ara, sobretot a l’hivern, amb els dos bancs de la primera fila en deuen tindre prou. El mirador sobre el riu és tan vistós com acollonant. I abans de marxar-hi hem anat a comprar pa, seguint el mite eixe que diu que com més menut és un poble més bo és el pa. Ha pujat la bella fornera des de baix, guapa i dolça com els pastissos de cabell d’àngel que ens ha venut, llàstima de no tenir el valor d’altres.

De vesprada, un nou episodi de geoturisme, a les grutes de cristall de Molinos. Estalactites i estalagmites per donar i per vendre. Només entrar a la cova, ha estat veure la prohibició de tocar res i imaginar-me un amic de classe picant amb el martell per arrencar un cristall. El guia es sabia el rotllo que havia d’explicar de cop, no calia preguntar, ell mateix es responia. He enyorat un poc d’història geològica i m’ha sobrat comparar la forma que prenen estalactites amb els reis mags, la verge, un pastís de casament o la Sagrada Família. Geòlegs, deu ser que no tenim humor.

Read Full Post »