Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Euskadi’

L’endemà

L’endemà Jokin es va alçar amb una lleugera ressaca, la vetlla, mentre miraven el partit a la taverna van fer unes cerveses de més per acabar la nit a l’okupa que dóna al port ballant velles melodies.

L’endemà l’Andoni va baixar al quiosc del passeig Sarasate i es va comprar tots els diaris que va poder trobar-hi, fins i tots els que mai s’havia comprat fins aleshores. Al arribar a casa els va escampar per damunt de la taula del menjador i vés per on la portada que més el va impactar era la d’aquell diari que mai s’havia comprat i que mai més es compraria a partir de l’endemà.

L’endemà la poetessa en l’exili es pensava que li eixirien els sonets més fàcils que mai però allò no rajava de cap de les maneres. No obstant l’alegrava de saber que a partir d’aquell dia ella ja podia aspirar a escriure en una llengua en la que també es pot dir t’estimo, cardiovascular i xandall sense que ningú cerqués en els seus versos pistoles darrere de les rimes.

L’endemà, les sigles més sanguinàries del país van esdevenir, passades a minúscules, una simple conjunció per ajuntar dos idees en una de les llengües més misterioses de l’envellida Europa.

L’endemà d’aquell dia Leire va pensar més que mai en son germà, la gent a la parada del mercat li va recordar més que mai a son germà, son germà va estar present més que mai.

L’endemà Ohiane va enviar-li un mail a la seua millor amiga a l’altra punta del Atlàntic.

L’endemà, en una cel·la d’una presó de l’interior del País Valencià pel sostre va entrar-hi un poc de txirimiri.

El dia després Ekaitz va baixar al local d’assaig, es va mirar la txalaparta, li va treure algunes partícules de pols. El temps dels documentals televisius que parlaven del problema amb el so de la txalaparta de fons, amb aquelles imatges de les cases sobre muntanyes pintades de verd i encaputxats corrent pel bosc s’havia acabat.

L’endemà l’Haritz i la Mireia engendraven sense premeditació una criatura que ja no coneixeria tot allò.

L’endemà, el zulo amagat de fa vint anys seguia sotmès als processos geomorfològics que el farien desaparèixer ben aviat, geològicament parlant.

L’endemà la Maria va sentir-se un poc alleujada, el Roberto no tornaria, però ella voldria tornar a aquella barriada de Sant Sebastià i anar amb la Jana a aquell jatetxe on dinaven els diumenges aquelles magnífiques truites d’abadejo.

El dia després la Dolores i l’Ernest estaven sorneguers i riallers allà dalt i van exclamar un “ja era hora!” amb el mateix to que utilitza el pacient aficionat de l’estadi a qui se li allarga una eternitat el partit.

Anuncis

Read Full Post »

Jaume Roures, cap de Mediapro. Fotografia de Saül Gordillo.

“Jo no vull córrer tant, domés anar tirant.” Ulldecona, de Pepet i Marieta.

El que em motiva a escriure estes quatres ratlles d’avui és molt banal, però en el fons és un poc simptomàtic d’esta època de canvis.

Avui a migdia es jugava el derby basc al estadi d’Anoeta. S’ha jugat a migdia perquè des de la Lliga i en Jaume Roures de Mediapro han volgut obrir-se a nous mercats i guanyar més diners, i els diners no estan a dins sinó que estan a fora. Per tant avui s’ha jugat a migdia, en horari adaptat al mercat asiàtic, m’imagino els bascos de Tòquio que estan fent un postdoc de biotecnologia i hauran amanit una tauleta de shusis, i per naturalitzar-ho tot un poc algú haurà tret una llauna d’anxoves de Bermeo, s’hauran assegut pel terra, hauran gaudit del matx, hauran brindat amb sake i després a dormir. Després el que controla les audiències al Japó se n’adonarà que els científics bascos de Tòquio hauran estats dels pocs que s’hauran mirat el partit, la resta de japonesos hauran fet zàping i aquell estadi en plena solana no els haurà dit res ni hi coneixien a ningú – clar, no jugava el Barça – i hauran posat una cadena televisiva que passa videoclips en continu. De la mateixa manera els diumenges per la nit l’Athletic ha jugat partits que acaben a mitjanit i la gent es perd la remuntada a l’últim minut perquè abandona la grada corrent per agarrar l’últim tramvia, tant és si a l’endemà hi ha escoles obertes, projectes que acabar, Outlooks per obrir i Excels per tancar, el que importa és que un argentí d’ultramar pague un abonament per veure la lliga. Secundàriament potser els seguidors del Athletic de les petites Antilles seguiran els partits quan el sol es pon i no en plena hora de platja, ells que ja tenien tant assumida la diferència horària. Al remat poc importa l’escola, els estadis buits o plens, fer el vermut a les onze del matí, les hores de son i la rotació de la Terra, el que importa és el mercat. I el mercat d’un derby basc sembla que no està entre l’Ebre i l’Adour (més quatre desperdigats arreu) sinó entre Camberra i les illes Marquises.

Read Full Post »

Beti izangu dugu Bilbao

Fa uns dies vam estar per Euskadi. Vam deixar-nos caure per Gernika, Getaria, Mutriku, Lekeitio, Durango, Zumaia, Zarautz, tots pobles dels que tenim un nom, quan no és un cuiner, és un futbolista, o un ciclista o un polític.

Però sobretot vaig fer-me molt pesat, molt, per anar a Bilbao. A banda de les passions futboleres, que existixen i que estan ahi presents, inamovibles, vam anar al Guggenheim. Fa deu anys, quan es construïa l’edifici, Bilbao es debatia entre els que hi estaven a favor i en contra. Ara penso que el més irreverent no és el trencament del skyline de Bilbo per una mole de titani sinó el que s’hi amaga a dins. A banda de l’exposició d’Henry Rousseau, molt completa, i dels laberints gigantescos de ferro que m’encantaren per ser art per tots els públics, la resta ratllava la presa de pèl. Oh, és art, contestaria algú. Jo també ho faria diria l’altre. No amago que la sensació de veure esclafats quilos i quilos de cera roja contra una paret d’un museu, muntanyes de cagarutes d’argila o senyals de trànsit de carretera nord-americana rebregats prenent altres formes, tampoc és desagradable, no dóna angunia, és més, de vegades agrada eixa de poder-se passejar enmig d’alguna cosa enormement abusiva. La vertadera presa de pèl és la del artista perquè no li trobo el mèrit. Ningú davant el Gernika o las Meninas es creuria capaç d’haver-se tret una cosa similar, potser ni tant sols fer una còpia. En canvi la majoria de mortals, si els donen un canyó per disparar i tones de cera roja, després d’unes explicacions per saber com es dirigix el canyó i com es dispara, sabríem fer art. Però a la majoria de mortals no se’ns presentarà l’oportunitat de poder malgastar tones de cera al Guggenheim de Bilbao. Per tant el punt bàsic de tot plegat és, com arriba Anish Kapoor a poder fer això i viure bé?

Read Full Post »

Increïble imatge de Shadowjumper.

Estic que no dono crèdit a la notícia, els presumptes cinc etarres identificats en una càmera de vigilància d’un Carrefour de la vora de París no eren etarres sinó uns bombers catalans que estaven de vacances per anar a escalar, suposo que a la coneguda zona de Fontainebleau. Un policia jubilat va veure’ls i li van semblar sospitosos, cinc hómens jóvens parlant en llengua llatina estranya, ben fàcil, etarres. Tot plegat és un cúmul de despropòsits, dimecres el primer ministre anunciava la mort d’un policia que estava en coma fruit d’una altra història quan en realitat havia eixit del coma i avui el vídeo dels bombers catalans. A pocs dies de la segona volta de les eleccions regionals, amb el front nacional als talons i amb la qüestió de la seguretat al centre del debat, perquè ells – la dreta i l’extrema dreta – han volgut, es pot dir que el tir els ha eixit per la culata. Que no ens emboliquen més amb la seguretat, la preocupació dels francesos és tindre una faena, un sou i unes vacances. I si ens podem evitar viure en un Big Brother permanent encara millor.

Fa quinze dies va vindre un amic de l’època d’estudiant a Barcelona a veure’ns a un amic que està a París i a mi. Vam anar a Versalles, els castells del Loire, vam posar gasolina en un hipermercat i fins i tot vam entrar a alguna tenda. Devem estar enregistrats a unes quantes càmeres de seguretat, més quan Orléans està a la punta d’estes històries. Hagués bastat que un policia jubilat amb l’orella tova, però no prou per distingir entre el nostre català meridional i el basc o el castellà tònic dels bascos, s’hagués xivat als vells col·legues i el nostre vídeo aparegués a tots els mitjans, i tots buscant-nos per voler refer un comando.

Read Full Post »

Triangulació

Cartografia medieval, de ibirque.

Un mapa cartogràfic pot tindre diferents significats. Els llocs on has anat, els llocs on vols anar, els llocs que no coneixes ni coneixeràs, aquelles colònies, aquella escapada que volíem fer, aquell viatge de final de curs de mal record perquè total el mapa personal de la mestra va entrar a formar part del mapa de tots. L’atlas és com aquella biblioteca inacabable que té tots els clàssics junts o l’estanteria de discos d’un amic, es fa la boca aigua. La cartografia és un art, bé una ciència, que es basa en la triangulació. Coneixent l’angle entre tres punts i la distància entre dos d’ells, gràcies a la trigonometria puc arribar on vull. En els meus anars i vindres, al meu mapa, tinc més de tres punts per triangular. Un estaria al país Basc, flotant entre Pamplona i Bilbao, depèn del dies, entre muntanyes, caserios i vaques. L’altre punt, més al nord, està entre cases de pedra, vaques i muntanyes. Este cap de setmana mogut (tsunamis, tempestes) han detingut la cúpula d’ETA molt prop del meu punt de triangulació de Normandia. Potser ens hem creuat en una carretera, al supermercat (els agradarà el Calvados?, el camembert?), en una creperia. No se m’eriça la pell, perquè ells són cada vegada menys, més palurdos i fins i tot l’EA els ha girat l’esquena. Estan miserablement sols i ni tan sols van poder aprofitar d’un cap de setmana en una casa rural de Normandia. Ben trist.

Read Full Post »

Agur

Amb uns dies de relativa incomunicació que he passat m’he assabentat tard, massa tard de que Mikel Laboa és mort, com també ho he sabut de Joan Baptista Humet.Tot i que faig tard, Laboa és mereix un apunt al Cadafal, perquè ja fa molt temps vaig tindre la gosadia de traduir Izarren hautsa a partir d’una traducció en castellà, feta amb bona voluntat i mal criteri, i més tard  també vaig fer un altre apunt sobre els dies eixos en que Laboa sempre ve bé. Avui diumenge, diumenge d’eixos de xandall, cel grisot  i carrusel deportivo, Laboa tindrà un lloc.

Read Full Post »

Este matí he creuat un guàrdia civil de paisà que entrava a la vella i lletja caserna de les Corts amb dos barres de pa i unes tomates en una bossa de plàstic. He tingut el moment blog que diu Marta Insa, i he començat a cavil.lar. En un col.lectiu com eixe, sovint mal integrat, no deixa de ser un símbol el suposar que eixe guàrdia civil esmorçaria pa amb tomàquet. La lletjor del quarter m’ha recordat aleshores l’altre edifici semblant que veig sovint, el quarter del Bruc, al costat de la UPC i de l’escola de camins. Moltes voltes he exprimit el meu desig de vore desaparèixer eixe edifici, d’aires mossàrabs, per veure’l convertit en habitatge jove per estudiants i no eixe invent caduc dels col·legis majors, amb més espai per a la universitat i així evitar l’haver d’ocupar els corredors com a despatxos de becaris. A més no els escoltaríem durant les seues classes pràctiques de tir i de corneta (no sé què és més pesat d’escoltar), ni les seues celebracions a base de crits, ni hauríem apartar-nos quan fan footing en massa ni presenciaríem pujades i baixades d’estanquera amb fil musical. M’hauria quedat un post arregladet, però al arribar al despatx he vist que avui no el podria publicar així com així. Se’n donaran compte algun dia que val més una coma d’este humil post que la seua fotuda i funesta actitud?

Fotografia des de la serralada de Collserola del quarter del Bruc, de 122.

Read Full Post »