També en fan kit kats dels fesols rojos els japonesos.
Avui un japonès de la faena ens ha convidat a una brena de productes del seu país en agraïment per l’estada que ha fet ací durant un any. Òbviament no hi ha faltat el sushi fet a casa, fruits secs i pastissos. Pastissos, i si se’m permet, en el sentit més sant antonià del terme pastís. Este últim any quan he hagut d’explicar què és un pastís – i m’ha tocat fer-ho bastant a sovint – la gent sempre sol fer una cara estranya quan saben que el condiment del pastís és carabassa – de la que se’n fan plats “salats” com ara puré – però no pas confitura. El pastís d’avui del company japonès no era de carabassa, però també era d’un producte que no ens l’esperem en unes postres, fesols rojos (frijoles a Mèxic, potxas a Tolosa i azoki en japonès). A més la forma també era semicircular però – ai las! – venien envasats i exportats directament de Japó. No res, no em feu massa cas, encara estic de desintoxicació sant-antoniana.
Ummmmm. De 
La brena de benvinguda que vam fer divendres va ser tot un èxit. Dins del que pot donar de si Orléans per fer un àpat típic d’allà baix crec que me’n vaig eixir prou bé. D’acord, el fuet i la sobrassada eren del Pozo, però si mai has tastat l’original una imitació ja dóna el pego i potser més ganes d’anar a cercar l’essència. El pa en tomata era amb l’oli del que ja vaig parlar i va volar. Per acompanyar-lo hi havia un formatge basc, no sé si d’Hegoalde o Iparralde, que a terra de formatges cremosos i tendres també triomfà. Per pica-pica vaig portar unes quantes bosses de quicos. La gràcia de tot plegat és que esta brena, que semblava molt autèntica, estava basada en coses comprades al Carrefour del centre de la ciutat. Vaja, la de coses que em dec perdre passant per algunes estanteries precisament perquè ningú mai m’ho ha fet tastar.
Difícilment trobaríem alguna cosa millor que l’oli d’oliva per definir la mediterraneïtat, és com si fos el llegat més pacífic i integrador d’uns avantpassats que van guerrejar per totes bandes del mar. He de dir que això del mediterrani no ho vaig valorar, ni comprendre del tot fins que vaig eixir-me’n dels aires marinats. La primera vegada que vaig veure mantequilla fonent-se al fons d’una paella per cuinar alguna cosa va ser tota una aparició que no sabia com gestionar per falta d’experiència. Ningú és millor ni superior a ningú, cadascú el seu, i l’oli d’oliva és meu, ve amb mi com cada persona del món porta a sobre seu una càrrega. Estellés glossava a la meravella com sempre el plaer de menjar ben sucat en oli un pimentó torrat. A Orléans quan m’entren ganes de jugar a fer d’Estellés tinc una reserva en oli de la Ribera d’Ebre, que resulta que és un dels guanyador del premi de la Fira de l’Oli de Móra la Nova. El fa 
area baixa per buscar mol·luscos entre la sorra, t’entra fam de marisc. A Carteret, a la Baixa Normandia, mentre la marea tornava a pujar, vam trobar un restaurant que ens proposava marisc sense haver de caure de cul al veure la factura. Vaig demanar un plat de varietats oceàniques que va anar acompanyat d’una sèrie d’instruments desconeguts. La meua experiència amb el marisc és feble, a la Ràpita vaig anar a algun casament però encara estava a la taula del pack macarrons+bistec+descontrol. Després no he passat més enllà de les gambes i m’he permés sempre pelar-les a mà, no he compartit taula amb el primer ministre norueg per haver de mostrar tot el savoir faire. Així que a Carteret vaig aprendre tot sol com s’emprava tot allò, menys un estri que quan jo ja estava pels postres li’l vaig veure utilitzar a un home perforant un cranc. Crec que no vaig esquitxar la taula del costat ni vaig sentir-los cap plany pel ridícul que feia el paysan de la taula veïna. I què en penso realment de les ostres i altres bitxos marins? Les ostres em van agradar, però així com en un pernil sé identificar què val X i què val 3X, en les ostres perdo la referència i no sé si realment val tant la pena. Ara, ben bé que va entrar tot.
el cadafal 