Hi ha un grupet de japoneses que té colonitzat Orléans. Pugen cada matî al tramvia i se’n van a l’universitat. Si voleu trobar faldes, abrics, botes, gorros, jerseis i demés coses del més estrambòtiques imaginables veniu a Orléans i busqueu-les. Una dia anaven amb unes franceses apassionades pel japonès i que sabien parlar-lo gràcies al japanish pop. Pobres japoneses, tan vergonyoses, es van veure sobrepassades per un allau de preguntes i encara sort que no les van fer cantar. Per a elles deuria ser com quan a mi em pregunten per Ska-P, Mecano i Julio Iglesias. Què és deu sentir quan el teu país fa perdre la xaveta a gent de l’altra punta del món?
Fotografia d’un usuari de Flickr amb nom molt llarg.
Visita a la terra per carregar les piles, com si fora una placa solar. Un cap de setmana amb agenda plena, visc en una època on a centenars de quilòmetres puc permetre’m el luxe o la frivolitat de no perdre el contacte amb la vida associativa i festiva local. Per tant no puc deixar de pensar que els vertaders aventurers van ser els que marxaven a fer la verema al sud de França fa setanta anys, el meu cas no té tant de mèrit. A l’arribada a la casa d’Orléans una carta des de Castelló m’anunciava que m’accepten com vilafranquí vivint a l’estranger.
La Guadalupe, una illa francesa enmig del Carib (això que en diuen departament d’ultramar, un simple eufemisme de colònia) porta vint-i-quatre dies de vaga general i la que te rondaré morena. La causa són els alts preus dels productes i els baixos sous. Són el territori europeu (ni que sigue a les Antilles) amb major percentatge d’atur, després vindria Martinica, la Reunió, Ceuta i Melilla. Ahir va haver una manifestació a Paris de l’esquerra (sense el PS) en solidaritat. Llegint un poc les declaracions dels líders (Besancenot, Lavilliers) tot molt bé, d’acord, però no trobava ningú (igual si, però no l’he trobat) que es plantegés el fi del colonialisme com a fi normal de la situació.
Arreglo l’estesina de calcetins a sobre del llit i en poques paraules ja duc dos localismes que fan grinyolar el corrector ortogràfic del navegador. Bé, la cosa no anava d’això sinó que al trobar-me en l’etern problema dels calcetins negres i els diferents tons (com si foren pelatges de bous, zaino, azabache…) he pensat que ací sembla ser que està permès anar de sabata negra i pantalons foscos i portar calcetins blanquets de jugar a tennis. I que fins i tot el més parisenc i pinxo del món, que en qualsevol altre detall de la seua vestimenta no desentona, en això s’allibera. Potser només coneixen Decathlon i no pas casa M.
El divendres 13 és per als francesos el dia de la mala sort. A mi el dimarts mai m’havia afectat gaire, però el divendres m’ha tocat la pera, si fos per avui em tornaria supersticiós i el proper divendres 13 no eixiria del llit. Doncs res, que molt de blà blà de Barcelona i Manel i ara escric des d’Orléans, fotut per una avaria del avió. Al tornar a casa estava tocat, un tros de camembert m’ha començat a animar. Després els mitjans digitals m’han recordat el X aniversari de la mort de Carles Sabater i via Spotify he tirat de Sau. M’agradaven, m’agraden, d’ací cinquanta anys en els llibres de text dels instituts hauran de presentar Sau com el grup més normalitzador del català, perquè normalitzador vol dir fer coses normals, tindre fans histèriques i crear himnes intergeneracionals. I entre les quatre barres de bar, el tren de mitjanit i la Perestroika el avió perdut és com si m’hagués dut els anys noranta en aquell institut del Ebre prop del Loira.
Les coses potser no estan per a alegries, perquè este món modern es desestabilitza i mai és agradable veure que allà on t’havies aguantat fins ara cau, i tu ja ho pensaves que podria caure però no hi havia altre gaiato en eixe moment. No obstant, altres 
Quan pujo i valido el meu trajecte me la trobo maquillant-se les galtes. Després treu del seu estoig un pinzellet per a les pestanyes i per acabar-ho un espill on mira en atenció el resultat de la seua decoració facial. Els altres ocupants del tramvia no semblen prestar-li interès a un acte tan íntim fet públicament, o almenys això sembla. Al costat un xic alt amb xandall escolta música rap amb el seu mòbil que fa de tot. La xica tota presumida amb vel que també està per allà passa d’escoltar un tema rap a una cançó d’eixes arabian pop que només escoltem als kebabs. La xica maquillada, un cop feta la faena, treu un totxo de llibre de dret i se’l repassa abans d’arribar a la facultat. Puja una companya seua, es saluden amb un ça va però no es diuen res més, com si fos el bé i avant de Vilafranca. Abans d’arribar a la parada de l’institut un adolescent treu el seu paquet de cigarros abans de donar-li dos petons a la companya de classe que porta una motxil.la rosa. Què diferents i variats som els humans, jo això m’ho miro escoltant velles cançons de fa trenta anys d’un home que li agradava travestir-se en Conxa Piquer i al mateix temps llegint una obra mestra de la literatura francesa.
La brena de benvinguda que vam fer divendres va ser tot un èxit. Dins del que pot donar de si Orléans per fer un àpat típic d’allà baix crec que me’n vaig eixir prou bé. D’acord, el fuet i la sobrassada eren del Pozo, però si mai has tastat l’original una imitació ja dóna el pego i potser més ganes d’anar a cercar l’essència. El pa en tomata era amb l’oli del que ja vaig parlar i va volar. Per acompanyar-lo hi havia un formatge basc, no sé si d’Hegoalde o Iparralde, que a terra de formatges cremosos i tendres també triomfà. Per pica-pica vaig portar unes quantes bosses de quicos. La gràcia de tot plegat és que esta brena, que semblava molt autèntica, estava basada en coses comprades al Carrefour del centre de la ciutat. Vaja, la de coses que em dec perdre passant per algunes estanteries precisament perquè ningú mai m’ho ha fet tastar.
Per les hores i hores que he invertit en esta vida jugant amb ells, i pel bé que li va anar que així fos, pel feliç que vaig ser creant un món ideal amb bous de carrer cada dia i per tantes i tantes coses, avui crec que he de tindre present Hans Beck, creador dels playmobils, que ens 
el cadafal 