Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for febrer de 2009

Japoneses

Hi ha un grupet de japoneses que té colonitzat Orléans. Pugen cada matî al tramvia i se’n van a l’universitat. Si voleu trobar faldes, abrics, botes, gorros, jerseis i demés coses del més estrambòtiques imaginables veniu a Orléans i busqueu-les. Una dia anaven amb unes franceses apassionades pel japonès i que sabien parlar-lo gràcies al japanish pop. Pobres japoneses, tan vergonyoses, es van veure sobrepassades per un allau de preguntes i encara sort que no les van fer cantar. Per a elles deuria ser com quan a mi em pregunten per Ska-P, Mecano i Julio Iglesias. Què és deu sentir quan el teu país fa perdre la xaveta a gent de l’altra punta del món?

Fotografia d’un usuari de Flickr amb nom molt llarg.

Read Full Post »

Carregada de piles

Visita a la terra per carregar les piles, com si fora una placa solar. Un cap de setmana amb agenda plena, visc en una època on a centenars de quilòmetres puc permetre’m el luxe o la frivolitat de no perdre el contacte amb la vida associativa i festiva local. Per tant no puc deixar de pensar que els vertaders aventurers van ser els que marxaven a fer la verema al sud de França fa setanta anys,  el meu cas no té tant de mèrit. A l’arribada a la casa d’Orléans una carta des de Castelló m’anunciava que m’accepten com vilafranquí vivint a l’estranger.

Fotografia d’Alejandro Perez, autor també de la capçalera del blog.

Read Full Post »

Funky party

A Nova Orléans és Carnaval però a la vella no fan estes coses, diu un company que ací són molt cathos (beatos) i sosos. No sé si fan cua per anar a missa els diumenges, no m’alço a eixes hores per a veure-ho. Sigue com sigue anit vam tindre un concert del trombonista de James Brown, Fred Wesley, que vullgues o no et porta el gust de la Nova Orléans a la vella sense vudú però. Música funk, cintura cap a un costat, el cap girant. No és el desfase ni la gent s’allibera emocionalment però arredéu. Gran. Mireu i escolteu el video, com corren la gent per pujar les coses!

Read Full Post »

Colònies

La Guadalupe, una illa francesa enmig del Carib (això que en diuen departament d’ultramar, un simple eufemisme de colònia) porta vint-i-quatre dies de vaga general i la que te rondaré morena. La causa són els alts preus dels productes i els baixos sous.  Són el territori europeu (ni que sigue a les Antilles) amb major percentatge d’atur, després vindria Martinica, la Reunió, Ceuta i Melilla. Ahir va haver una manifestació a Paris de l’esquerra (sense el PS) en solidaritat. Llegint un poc les declaracions dels líders (Besancenot, Lavilliers) tot molt bé, d’acord, però no trobava ningú (igual si, però no l’he trobat) que es plantegés el fi del colonialisme com a fi normal de la situació.

Darrere estes imatges de somni s’amaga un problema, social, laboral, racial. De Rh.p.

Read Full Post »

Calcetins blancs

Arreglo l’estesina de calcetins a sobre del llit i en poques paraules ja duc dos localismes que fan grinyolar el corrector ortogràfic del navegador. Bé, la cosa no anava d’això sinó que al trobar-me en l’etern problema dels calcetins negres i els diferents tons (com si foren pelatges de bous, zaino, azabache…) he pensat que ací sembla ser que està permès anar de sabata negra i pantalons foscos i portar calcetins blanquets de jugar a tennis. I que fins i tot el més parisenc i pinxo del món, que en qualsevol altre detall de la seua vestimenta no desentona, en això s’allibera. Potser només coneixen Decathlon i no pas casa M.

Més calcetins blancs de kirainet.

Read Full Post »

El divendres 13 és per als francesos el dia de la mala sort. A mi el dimarts mai m’havia afectat gaire, però el divendres m’ha tocat la pera, si fos per avui em tornaria supersticiós i el proper divendres 13 no eixiria del llit. Doncs res, que molt de blà blà de Barcelona i Manel i ara escric des d’Orléans, fotut per una avaria del avió. Al tornar a casa estava tocat, un tros de camembert m’ha començat a animar. Després els mitjans digitals m’han recordat el X aniversari de la mort de Carles Sabater i via Spotify he tirat de Sau. M’agradaven, m’agraden, d’ací cinquanta anys en els llibres de text dels instituts hauran de presentar Sau com el grup més normalitzador del català, perquè normalitzador vol dir fer coses normals, tindre fans histèriques i crear himnes intergeneracionals. I entre les quatre barres de bar, el tren de mitjanit i la Perestroika el avió perdut és com si m’hagués dut els anys noranta en aquell institut del Ebre prop del Loira.

Fotografia del Carles Sabater, d’art_es_anna.

Read Full Post »

No t’enyoro

Les coses potser no estan per a alegries, perquè este món modern es desestabilitza i mai és agradable veure que allà on t’havies aguantat fins ara cau, i tu ja ho pensaves que podria caure però no hi havia altre gaiato en eixe moment. No obstant, altres coses que cauen em fan somriure, poc, simplement soltant un poc d’aire pel nas, moderadament. Però res, tot això són minudàncies comparat en el bon rotllo que te dóna una punyetera versió que circula per Youtube d’un grup que m’ha costat assumir i que ara assumisc plenament meu. Bé, això, i que demà estic a Barcelona.

Read Full Post »

Older Posts »