A Tunísia ja s’han indignat. Fotografia de Xavier de Torres (c).
Este país de vegades me sorprèn, sobretot per la facilitat i l’afició que tenen a la revolució. Des de fa unes setmanes hi ha un llibret del que tothom en parla, que es troba a totes les llibreries – de fet al FNAC te’l trobes allà on els supermercats posen els xiclets – i que ja va per la tretzena edició: Indignez-vous! (Indigneu-vos!) de Stéphane Hessel, un vell diplomat francès de 93 anys, quasi res! El llibret, d’una trentena de pàgines, és un pamflet, una crida a favor del pensament crític, que incita a indignar-se com resposta ciutadana davant la política de fets consumats. Crec que la importància i la transcendència del llibre recau en qui ho diu, car Hessel no és un avi qualsevol sinó que va ser redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans, resistent contra els nazis i que en cap cas es pot prendre com algú amb un discurs extrem (és un diplomat!). I tanmateix l’home, als 93 anys, va i diu prou, que ja està bé, que ja està bé del que passa a Palestina, amb els gitanos, amb les jubilacions. Hi ha un apartat dedicat a la no-violència com a camí: la violència gira l’esquena a l’esperança […] tant de costat dels oprimits com dels opressors, cal arribar a una negociació per fer desaparèixer l’opressió, és la via per eliminar el terrorisme. […] Per arribar-hi, cal basar-se en els drets, la violació dels quals, siga qui siga l’autor, ha de provocar la nostra indignació. No podem ser transigents sobre estos drets.
Un vitrall de Sant Jordi, de 
Obama, el bou que hem sortejat els majorals de Sant Antoni. Quants majorals ens atreviríem a pegar-li ganivetada en una matança, sabríem desbudellar-lo i fer botifarres? Quants dels nostres avis ho haurien fet sense cap reparo? 
Un llibre a mig llegir i un film per veure, la llista és llarga. 
Esta vesprada he eixit de l’oficina, sense una idea clara d’on anar. Diagonal avall. Quan ja portava una bona estona, que en una ciutat mitjana com Castelló o Nancy m’hauria permès passar del centre als suburbis, a Barcelona no m’havia mogut del mateix districte electoral. Com s’ho fan els taxistes per conèixer tots els carrers de la ciutat, els carrers que pugen cap a la muntanya i els que baixen al mar? Per la vorera m’he creuat amb moltes persones que no coneixia i potser no coneixeré mai. He entrat a l’Illa Diagonal. A la FNAC he corroborat el que ja sabia, no podré saber una cançó dels deu mil grups anglosaxons que han triomfat els el darrer decenni. Ni tan sols la discografia dels dos-cents que són de culte per a la premsa especialitzada, però possiblement ells no saben res de Joan Monleón i els Pavesos. Fullejo un llibre de fotografies de natura, a sota hi situen un mapa de cadascuna, em falten molts continents i illes de menys de 300 km² per visitar. Els llibres d’història m’obligarien a escollir un període concret, la prosa política una ideologia (n’hi ha moltes!) i el còmic un corrent asiàtic o europeu. Ja eixia de l’indret viciós quan allà, com un caramel a la porta d’escola, hi havia el llibre de Savino, ara que tots en parlen perquè l’amenacen de mort i n’han fet una pel·lícula. No m’havien servit 
Es fa tard, la gent es mou buscant el seu forat, els pares esperen els fills a la porta de l’acadèmia de l’activitat extraescolar que sigue i la gent carrega bosses del supermercat. Crisis, d’acord, però igualment la gent ha de menjar. L’Abacus d’Hostafrancs està tranquil.la, però jo diria que només la veig agitada per nadal i a començament de curs. Passant per la secció de joguets m’he donat compte que no em puc queixar, res del que hi he vist superaria el meu poble de playmobil on dia sí dia també hi havia bous. I no obstant crec que el que havia allà exposat formava part del que regalarien els pares d’ara més preocupats per la educació de sons fills i que el que es pot trobar fora de l’Abacus encara és pitjor. Als llibres no buscava res concret però entre les novetats hi havia un llibre de tapa molt lluent d’un autor conegut: Històries del Paradís de Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas. L’he comprat deixant-me dur per les 
Tot començà un dia entre setmana, entro a la biblioteca del barri i furgant entre estanteries prenc quatre llibres, entre ells una antologia de Vicent Andrés Estellés, Mort i pam, selecció dels millors poemes a càrrec de sa filla. El divendres pujo al tren i acabo un llibre de 1975 d’Ibon Sarasola sobre la història de la literatura basca, i amb tant escrit clerical acabo endormiscat fins a Torredembarra. Allà reprenc un altre llibre que porto, sobre Teodor Llorente i passant la petroquímica torno a tancar els ulls. A Salou ja tinc Mort i pam entre les mans, tinc una sensació estranya en sostenir a les mans un llibre de poesia en un tren i jo disposat a començar de l’inici, mai ho havia fet. Fins ara el tren havia estat per a la literatura lleugera. A Cambrils un veí de vago telefona per dir que se’n va de l’empresa on està i m’és un poc igual.Només un poc.
Degustava tranquil.lament Islàndia, l’illa secreta de Xavier Moret al regional. Quan l’acabe ja en parlaré, del llibre i d’eixa estranya batera que em pren per les illes, i com més rares millor. A Port Aventura han pujat uns xics i m’han alterat la lectura. Conversa histèrica pre-selectivitat. Per a què serveix saber si una frase és subordinada? Per a què saber-se els elements de la taula periòdica? Crec que tots, almenys els de ciències, pensàrem en un moment que de poc serviria aquella història del anàlisi de frases. No sé quin profit li’n vam treure, després d’allò crec que mai he estat conscient de si estava fent una juxtaposada o no. L’he feta i prou. Ara, mirant amb retrospectiva, trobo en falta haver fet més literatura al Batxillerat i no tan de mal de cap amb esquemes inacabables. Només s’havien de llegir quatre obres que algú decidia, amb bon criteri, però és tan poca cosa arribar a la universitat havent llegit que com a grans obres La casa de Bernarda Alba i La meva Cristina i altres contes… Si hi ha una cosa que m’impressiona encara dels colegues enginyers geòlegs francesos és el curriculum literari que porten a les esquenes.
el cadafal 