Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibres’

Indigneu-vos!

A Tunísia ja s’han indignat. Fotografia de Xavier de Torres (c).

Este país de vegades me sorprèn, sobretot per la facilitat i l’afició que tenen a la revolució. Des de fa unes setmanes hi ha un llibret del que tothom en parla, que es troba a totes les llibreries – de fet al FNAC te’l trobes allà on els supermercats posen els xiclets – i que ja va per la tretzena edició: Indignez-vous! (Indigneu-vos!) de Stéphane Hessel, un vell diplomat francès de 93 anys, quasi res! El llibret, d’una trentena de pàgines, és un pamflet, una crida a favor del pensament crític, que incita a indignar-se com resposta ciutadana davant la política de fets consumats. Crec que la importància i la transcendència del llibre recau en qui ho diu, car Hessel no és un avi qualsevol sinó que va ser redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans, resistent contra els nazis i que en cap cas es pot prendre com algú amb un discurs extrem (és un diplomat!). I tanmateix l’home, als 93 anys, va i diu prou, que ja està bé, que ja està bé del que passa a Palestina, amb els gitanos, amb les jubilacions. Hi ha un apartat dedicat a la no-violència com a camí: la violència gira l’esquena a l’esperança […] tant de costat dels oprimits com dels opressors, cal arribar a una negociació per fer desaparèixer l’opressió, és la via per eliminar el terrorisme. […] Per arribar-hi, cal basar-se en els drets, la violació dels quals, siga qui siga l’autor, ha de provocar la nostra indignació. No podem ser transigents sobre estos drets.

Anuncis

Read Full Post »

Just kids

Els diumenges al tard, per la ràdio pública francesa France Inter, passen un programa de ràdio, Le masque et la plume, que és una espècie de catedral del que entenem per crítica cultural, amb tot el bo però també tot el roí de la crítica, sovint amb aquelles crítiques bèsties i sense compassió de la pel·lícula que havies vist dissabte i que havies trobat bé. A voltes és tant ferotge el programa que val la pena escoltar-lo només per veure com els gurús de la crítica cultural francesa es barallen entre ells per una pel·lícula de sèrie B iraniana. Són tant durs que esdevenen caricatures de la crítica, són els exemples dels que han portat la crítica a ser posada en dubte.

Per tant a Le masque et la plume els casos on hi ha consens per decidir que un llibre, una pel·lícula o una peça de teatre són bons són molt rars. Just kids, l’autobiografia de Patti Smith, ho va aconseguir. Per tant no és d’estranyar que al cap d’uns dies em trobés a la cua d’un FNAC amb Just kids a la mà. És molt més que una autobiografia convencional, Patti narra la seua joventut un poc catacumbal, que encara ens ho deu parèixer més des del nostre punt de vista aposentat europeo-rural. El llibre gravita al voltant de la seua relació amb el fotògraf Robert Mapplethorpe, mort de sida als vuitanta, de fet el llibre és un homenatge. De la seua mà ens passegem per un hotel qualsevol de Nova York, el Chelsea Hotel, Patti es creua a l’escala Janis Joplin o de sobte entra un tal Bob Dylan al bar, de manera natural. Recomanable, tant si aprecieu Patti Smith com si no heu escoltat res d’ella.

Read Full Post »

Sant Jordi

Un vitrall de Sant Jordi, de poncar03.

Porto molts dies de retard, de moment em cenyiré a Sant Jordi i més tard al cap de setmana a Vilafranca.

Un Sant Jordi a Barcelona. Bé, un matí de Sant Jordi a Barcelona. Tot comença per les Rambles i la divertida guerra de banderes que es portaven els no nacionalistes de Rosa Diez i un grup de dissidents d’una branca del independentisme extraparlamentari, paradeta contra paradeta. Després estaven els turistes que no entenien res, potser perquè ningú feia l’esforç d’explicar-los de què anava la història. Més amunt un grup de voluntaris passejaven avis i àvies en cadira de rodes amb globus de colors dels partits polítics, en pre-campanya. Calia? Els adolescents anaven esvalotats per la Rambla i la pregunta que se’m fa cada vegada més recurrent, érem igual d’estúpids o a cada fornada anem a pitjor? Per tot em trobava les parades de roses per a mil i una causes justes (i injustes) i veies velles pijes de Sarrià comprant-li roses a una parada d’un altre grup de dissidents de l’esquerra independentista. Quins llibres van caure? Quim Monzó.

Read Full Post »

P9080147 Obama, el bou que hem sortejat els majorals de Sant Antoni. Quants majorals ens atreviríem a pegar-li ganivetada en una matança, sabríem desbudellar-lo i fer botifarres? Quants dels nostres avis ho haurien fet sense cap reparo?

Estic enganxat als paràgrafs continus i llargs de Joan Francesc Mira i el seu professor d’història, perquè només des de l’inici del llibre ja enganxa amb eixa descripció un tant críptica de l’actual alumnat de les facultats, un poc en la línia del que deia en un post de fa uns dies dels piercings, tangues, tatuatges i altres, que sembla que la modernor mal entesa només és mal gust. O potser la modernor ja és això, oblidar les capacitats d’una era anterior, com els artistes romànics que haurien suat la cansalada per fer una estàtua grega nosaltres ja som una generació que no sabrà ni entendre com es guanyaven la vida els nostres avis. I els avis no entenen com ens guanyem la vida.

Read Full Post »

Tantes coses a fer…

Un llibre a mig llegir i un film per veure, la llista és llarga.

L’altre dia em van demanar que fes una xicoteta nota autodescriptiva arrel del premi de Llibres ebrencs, citant influències i referents. Un compromís. Seria molt bonic citar un prosista finès que va morir d’un orgasme fatídic, però només em venia al cap Orwell, Torrent, Atxaga, Moncada i Monzó. Fins avui he llegit prou, per sobre de la mitjana, però em falta molt per llegir. No conec res de la literatura asiàtica, encara no he llegit Lolita, avui he començat amb Capote i un de Cortazar el vaig haver de tornar a la biblioteca completament impol·lut perquè el vaig començar en un dia de viatge de tren que el tracatrà em va adormir (ho sento Maria). Massa llibres, massa discos, massa pel·lícules, massa varietats de raïm i massa fermentats d’ordi per a una vida amb jornada laboral, nits per a dormir i altres ocupacions 2.0. Com s’ho fan els que tenen la història del rock al cap? Quan un cronista del tour de França parlant d’una etapa plana entre girasols em parla d’una escena d’Ava Gardner em cau la baba, jo mai podré inserir Ray Charles en una crònica de bous de carrer.

Read Full Post »

Esta vesprada he eixit de l’oficina, sense una idea clara d’on anar. Diagonal avall. Quan ja portava una bona estona, que en una ciutat mitjana com Castelló o Nancy m’hauria permès passar del centre als suburbis, a Barcelona no m’havia mogut del mateix districte electoral. Com s’ho fan els taxistes per conèixer tots els carrers de la ciutat, els carrers que pugen cap a la muntanya i els que baixen al mar? Per la vorera m’he creuat amb moltes persones que no coneixia i potser no coneixeré mai. He entrat a l’Illa Diagonal. A la FNAC he corroborat el que ja sabia, no podré saber una cançó dels deu mil grups anglosaxons que han triomfat els el darrer decenni. Ni tan sols la discografia dels dos-cents que són de culte per a la premsa especialitzada, però possiblement ells no saben res de Joan Monleón i els Pavesos. Fullejo un llibre de fotografies de natura, a sota hi situen un mapa de cadascuna, em falten molts continents i illes de menys de 300 km² per visitar. Els llibres d’història m’obligarien a escollir un període concret, la prosa política una ideologia (n’hi ha moltes!) i el còmic un corrent asiàtic o europeu. Ja eixia de l’indret viciós quan allà, com un caramel a la porta d’escola, hi havia el llibre de Savino, ara que tots en parlen perquè l’amenacen de mort i n’han fet una pel·lícula. No m’havien servit els consells de la Maria, només l’he comprat quan me l’han posat als morros ara que està de moda vendre’l. Amb el llibre amb bosseta a la mida ixo d’allà, xa, quanta roba interior per arrencar a mossos de passió en eixe aparador, em farien falta cinc cases per col·locar el mobiliari que m’oferiu vosaltres i tres plantes de reciclatge per tot això altre. La tenda hindú que ha d’haver en tot complex capitalista modern m’omple el nas de ferums que enviaria el meu major enemic i cap article té més utilitat que una liquadora. Descobrisc les bombes per a la banyera, les samarretes-cub i els taburets dels sexs pistols. Al supermercat, buscant un vi del país per exportar descobreixo molts riojes que no cataré però en canvi no hi descobreixo la presumible varietat vinícola del país que ells diuen que és el meu. Ja marxant, i per si m’havia quedat sense un duro, podria entrar a un caixer de la Caixa, i de la porta estant en veuria un altre de la mateixa entitat, fenomen excepcional de Barcelona, més caixers automàtics que lavabos públics. Arribo a casa pensant que se m’acabaran els reptes i per animar-me a la cuina medito una cançó per posar-me entre els 49 dies seguits de música que tinc i em decidisc pel més fàcil, la catximba i els rostolls d’Angelina d’Umpah-pah. Mentrestant en una xarxa social un tio que no conec en persona m’afegix com a amic.

Varietat de sabatilles, per mactiste.

Read Full Post »

Vesprada a l’abacus

Es fa tard, la gent es mou buscant el seu forat, els pares esperen els fills a la porta de l’acadèmia de l’activitat extraescolar que sigue i la gent carrega bosses del supermercat. Crisis, d’acord, però igualment la gent ha de menjar. L’Abacus d’Hostafrancs està tranquil.la, però jo diria que només la veig agitada per nadal i a començament de curs. Passant per la secció de joguets m’he donat compte que no em puc queixar, res del que hi he vist superaria el meu poble de playmobil on dia sí dia també hi havia bous. I no obstant crec que el que havia allà exposat formava part del que regalarien els pares d’ara  més preocupats per la educació  de sons fills i que el que es pot trobar fora de l’Abacus encara és pitjor. Als llibres no buscava res concret però entre les novetats hi havia un llibre de tapa molt lluent d’un autor conegut: Històries del Paradís de Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas. L’he comprat deixant-me dur per les bones coses que he llegit i per la simpatia al personatge. A veure que tal, pinta bé.
El mercat d’Hostafrancs i l’Abacus, de Julio Martínez.

Read Full Post »

Older Posts »