Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2007

El CD de festes

Tots els anys per festes faig un parell de CDs recopilatoris de música per a la penya, Melopea per a qui no ho sàpiga, plaça Peiró Scala sense número 12150 Vilafranca. Normalment el feia la setmana abans de començar, eixa setmana que ja feies vida allà, entre els sofàs, les pipes i l’olor a lleixiu de la neteja a fons. L’any passat el disc va tindre cert èxit amb Julieta Venegas i el « Me voy » i d’esta manera el disc sempre estava posat i de retruc escoltàvem els altres continguts menys latinos i més durs. El passar de discos d’una vintena de cançons a discos amb cent setanta no impedia que al final sempre sonés el mateix. Enguany, en este primer estiu veritablement laboral, les festes i l’Aplec són dates marcades al calendari amb prou avantatge, molt més que del que ho eren abans. No tindré aperitius com la fira de la Magdalena o Sant Cristòbal, només alguns enganys per al cos com el festival d’este cap de setmana (gens malament, amb Fermin Muguruza, Asian Dub i grups coneguts anglesos que no conec). Així que d’ací a festes serà com eixa setmana prèvia allargada, sense brigada muntant barreres ni pipes de la Pradera, i per això ja he fet el disc. No sé que és el que sona o deixa de sonar per los 40, per ací triomfa Olivia Ruiz i ‘la femme au chocolat’, una autèntica dolçor com el xocolate Milka. El disc conté també alguna llatinada d’eixes de la enye per a tots els públics, per fer de cavall de Troia de la resta: The Clash, Joxe Ripiau, Muse, SVA-ters, la Troba Kung-fu, Obrint Pas, Noir Désir, Carla Bruni (la del Nescafè), Lilly Allen o Emir Kusturica.

Foto d’Olivia Ruiz, de l’ours.

Anuncis

Read Full Post »

Llegisc a 3×4.infoLa comarca del golf. Así Xert, Càlig, Sant Rafel del Riu, Traiguera y especialmente Sant Jordi serán nombres que sonarán en breve entre los golfistas por la proliferación de urbanizaciones con campos de golf en la mayoría de los casos. La localidad de Sant Jordi cuenta con varios programas similares que buscan reclasificar el 47 por ciento del suelo de este término municipal para los campos de golf de 18 hoyos de Sant Jordi Golf y Nova Panorámica 2, la Carrasca Golf, propiedad de Porcelanosa y una urbanización de 240.000 metros cuadrados propiedad de la empresa Mecano, además de una Ciudad Sénior, lo que en global supone hasta 10.000 viviendas.” Ja tenia raó Carlos Fabra quan deia que Castellón seria el green más grande del mundo. I el poble aixi ho ha volgut, perquè al poble li ix millor de preu un forat i un pal que un garrofer. Desenvolupament sostenible? Ecologia? Pamplinades de quatre ecologistes tocacollons amb poc pes democràtic afortunadament. El que diuen a Europa? Com el que comentava l’altre dia sobre els coets, no en farem massa cas i anar tirant. On anirem a parar? Estes coses només fan que accelerar un poquet el que el principi de l’entropia estableix.

Read Full Post »

Sant Joan

Deia l’Ovidi Montllor, en el seu testament cantat, que li pegaren foc ja que era valencià. Certament, som un país de foc, de fogueres de Sant Antoni i de Sant Joan, de falles, de mascletades, de bous embolats, de focs d’artifici, de coetades i cordades, de correfocs, etc. Totes les històries del Mediterrani i el seu caràcter no són excuses que s’inventen alguns per muntar congressos per discutir-ne sobre la convergència de cultures, és veritat, el caràcter incendiari piromusical mediterrani-valencià es porta a dins. Esta passada nit de Sant Joan ho vaig comprovar. Saint Jean le Blanc és un poble al altre costat de Loira respecte Orléans i van celebrar el sant que porta el nom del poble. Entre els actes, quan el dia més llarg del any començava a morir hi havia una foguera vora el riu. La gent s’acumulava per les ribes del riu per veure com poc a poc anava prenent foc la foguera. Uns xiquets al costat meu feien una foguereta i van tirar cinc coets de molt baixa intensitat i ja es van guanyar una bronca de Mare Santîssima. Els esbroncadors potser es posarien les mans al cap de la de coets com eixos i més forts que es tiren en una nit en els nostres pobles i ja no vull saber que pensarien si vegeren eixes capsetes de fusta que porten els falleros, seríem terroristes directament. No vaig eixir en defensa dels menuts però d’haver tingut un masclet a l’abast, ben a gust els hauria dit: mireu com ens les gastem… Sé que això escapa als principis de seguretat de l’infant de la Unió Europea però que voleu que hi faça, deu ser que ahi dins hi corre una mescla d’orxata i pólvora. A més a més esta setmana la UE no té massa credibilitat per dir-nos el que hem de fer i el que no. Després de cremar la foguera i un castell de focs, la banda de música del poble guiava el camí a la gent fins a la plaça, per fer el ball. Allà un quartet era l’encarregat d’amenitzar la nit i a les dos tots a casa. Xa tu, són bona gent i si volen saben fer festa, però no com a poble. El poble és només una entitat administrativa.

Foto de xurri.

Read Full Post »

Benvingut

Quina s’ha organitzat! Per a bé o per a mal esta setmana se n’ha parlat molt de José Tomàs i el lio que va muntar diumenge passat a Barcelona. Lio, que ja ho dic ara, d’haver estat a la ciutat Comtal, no m’hauria perdut. La teòrica ciutat antitaurina va omplir la Monumental i si se n’ha parlat és que la cosa bull, que hi ha caliu. A fora hi havia una manifestació? D’acord, a Castelló sempre n’hi ha i és el territori del món amb més bous per habitant. Que hi havia autobusos vinguts de fora el diumenge a Barcelona? També en venen per veure el Barça i no anem punxant als culés dient que per omplir el camp els fa falta gent de fora. Barcelona és una cosa gran, molt gran, tant que hi cap tot. Els polítics s’empenyen en fer veure la ciutat només des del seu concepte, massa rîgids, però els ciutadans (tots, no només els autonanomenats) al final anem per lliure, només faltaria carregar sempre al damunt tot el programa electoral de la papereta que hem escollit. Després hi ha coses divertides com la Eulàlia Vintro, ex d’ICV, que es salta les doctrines menjaflors dels capos Saura i Mayol i se’n va a veure al artiste Tomas. Perquè per mi és un artiste, un geni, un crack. I molts es planyen de les portades de la Vanguardia, però a mi m’ha emocionat llegir una crònica a l’Avui. En català, és clar, una llengua més o menys viva de la que es pot parlar de tot, de bous també, com intentem fer modestament a TV Vilafranca per exemple. Fins i tot els de Libération, el diari veu del progressime a França també n’han parlat del fenomen Tomàs i el seu amor a Barcelona. Sigues benvingut de nou José Tomàs a les places. Un poc color sempre va bé.

Foto de funesphoto.

Read Full Post »

La costa

Recordo com a les classes de geologia del Batxillerat, explicant-nos què és una platja des del punt de vista geològic, ens deien que a casa nostra quasi ja no en quedaven, només al Delta de l’Ebre. La frase soltada a aquella colla d’adolescents era dita amb tota la intenció d’escandalitzar-nos i fer-nos veure que la platja dels castells i del volleyball no és una platja. Des d’aquell dia vaig començar-me a mirar els passejos marítims com un horrorós invent humà que ens destrossa les dunes que tota platja hauria de tindre. Però quan un es passeja per un d’estos passejos i ho veu ple de gent no horroritzada amb la seua orxata a la mà, penso que no tots ho veiem del mateix color, a ells els hi deu agradar. També li deu agradar a la gent una filera de kilòmetres i kilòmetres de blocs d’apartaments a escassos dos-cents metres del mar? No ho crec, però per molta gent vindre a la nostra costa és l’única forma de passar unes vacances a la fresqueta de la vora de la mar sense grans estragos per a la butxaca. Els que s’ho poden permetre, l’equivalent dels que venien a Peníscola fa cinquanta anys, ara se’n van a Croàcia o a Còrsega per tindre mar, bon clima i pocs blocs d’apartaments. I segons sembla els primers s’han posat mans a la feina per igualar-nos d’ací poc i els segons amb terrorisme de baixa intensitat van evitant la massificacio.

Foto de la Serra d’Irta, un tros de costa verge al costat de casa. De clonic.

Read Full Post »

De primera

Per influències familiars no m’agradaria el futbol i no tindria cap equip. Per l’entorn més pròxim de la infantesa seria del Barça. Pels estius a la Vilafranca de començaments dels noranta, comprant cromos a casa Bolàs, potser seria del València CF del mig local Fernando i del simpàtic Camarasa. En canvi sóc del Athletic de Bilbao i del Vila-Real. Dels segons ho sóc de ben abans de l’arribada de Fernando Roig, de quan estàvem per segona amb un Madrigal que no distava tant del Serrito, no vull passar com un acoblat a l’èxit. Del primer, el que pesa per sobre de tots, el vaig escollir ja amb certa maduresa, entenent el significat de la filosofia del club. En un esport on els diners ho fan quasi tot, i si no vegem el mateix Vila-Real, el Madrid o el Barça, m’agrada ser d’un colors que sé que qui els duu, de menut, jugant al pati de l’escola, ja volia portar-los. Que algú enmig de la grada pot dir-li al veí de localitat que ell és del poble de Tiko i que va festejar amb la seua cosina. Una anècdota que il·lustra el caràcter de proximitat del club és l’arribada d’Urzaiz per firmar el contracte i ser presentat al palau d’Ibaigane (la seu del club). Va aparèixer en el R11 de son germà, lluny de representants i cotxes de luxe. Després este homenot de Tudela ha esdevingut tota una llegenda a Bilbao, un autèntic cap d’or. Estos últims anys hem patit molt, massa. En el fons potser s’ha perdut eixa proximitat i alguns jugadors s’han cregut el súmmum. Però no em val la excusa de que la nostra filosofia està morta, perquè només fa tres temporades jugàvem que donava gust. Arribarà algun dia que les nostres alegries seran d’un calibre major i no salvar-se simplement de les flames. Eixos 40000 patidors que diumenge omplien San Mamés s’ho mereixen. També les penyes: la de Badajoz, la de Vinaròs, la de Morella i la de Buenos Aires. Pels lleons vilafranquins, que en som més dels que podria semblar.

Foto de San Mamés diumenge, ple fins a la bandera, de Thorbion.

Read Full Post »

He rebut un enigmàtic missatge al meu número de telèfon espanyol, que encenc de tant en tant per rebre més que res publicitat. El missatge anava acompanyat d’una telefonada perduda que no va trobar-me disponible, una autèntica llàstima, perquè és d’eixes converses absurdes que de vegades venen de gust tindre. M’acusava de telefonar a la seua nòvia, em dedicava belles paraules com ‘ijo de puta‘ o ‘gilipollas‘ i em jurava que em mataria. Evidentment des del meu telèfon apagat no em dedico a ‘telefonar ‘ la nòvia dels demés, així que o el suposat nòvio enganyat s’ha equivocat de número o bé algú m’ha gastat una broma un tant macabra. Quina cosa li ha pres a eixe xic? Perquè tanta possessivitat agressiva? Pel que veig a la seua nòvia només la poden telefonar xiques, una postura un tant taliban. Potser el que crida des del meu ‘número‘ és un pesat que ha espantat la xica amb tanta telefonada i el company ha entrat dins del terreny de les amenaces un tant exagerades. Jo hagués pogut deixar-ho passar, però no vaig poder evitar de respondre-li, per dir-li que jo no telefonava la nòvia de ningú per oci, ni que sabia qui era ell, però que el seu missatge m’havia fet riure molt. Encara m’hagués fet més gràcia una resposta seua, però encara l’espero. Ni una excusa per haver-se equivocat i haver amenaçat un tercer, ben poc gentil este suposat ‘matxo ibèric’. Pobra nòvia.

Foto d’un vertader matxo ibèric de Fortanet, de Manel Zaera.

Read Full Post »

Older Posts »