Vinyes verdes vora el mar deia un poema de Sagarra excel·lentment musicat per Llach. No sé on les deuria veure Sagarra per inspirar-se, si és que un poeta necessita veure un paisatge per escriure’l. El que estic segur és que ara a Sagarra li costaria trobar-ne i crec que només en trobaria (dins l’àmbit lingüístic de Sagarra) al Rosselló, entre Cervera i Cotlliure. Allà on l’Albera s’aboca al mar, no sé si el terreny abrupte o una legislació menys permissiva ens deixa gaudir ara d’eixes vistes des del tren.
Imatge del paisatge que comentava a Banyuls, de Derry Oates.
Amb este comentari faig un salt i us evito un comentari melancòlic dels cent anys de l’escola de geologia de Nancy així com comentar el congrés del PSPV (guarden el PV al remat, ara falta creure-se’l) on un vilafranquí ha arribat fins a la presidència. Que tingueu sort.
Arribo a Perpinyà que passen uns minuts de les nou de la nit. Trobo de seguida l’hotel. Després, en un carrer on pràcticament a cada porta hi ha un kebab me’n faig un. Seguint el que m’ha dit el porter de l’hotel vaig en la bona direcció cap al centre. Sense saber massa bé com, em trobo en carrers comercials amb tendes de cadenes de roba que em vendrien la mateixa camisa a Perpinyà o Estocolm. A la plaça de la República trobo una xarcuteria on a la porta hi tenen un cartell que anuncia que ells també parlen català, com a reclam publicitari. Potser a l’endemà hauré de matinar per anar-hi i poder dir un bon dia i ser correspost. Continuo caminant per carrers estrets i de sobte ja no hi ha cadenes de roba prenatal i els carrers estan buits i foscos. Crec que estic a Sant Jaume i sense buscar-ho. Este és un barri cèntric de Perpinyà on viuen gitanos i que es caracteritza entre moltes altres coses per ser la reserva catalanoparlant de la capital del Rosselló. És de nit però el meu esperit lingüístic apassionat no em treu les ganes de donar una volteta pel barri, només per escoltar algun mot. Ben mirat enguany m’he passat unes quantes hores a Sant Cosme. Els carrers estan plens de gent, fa bona hora per estar a la fresca, les dones gitanes, fortes i grosses s’asseuen a la porta de sa casa mentre vigilen els seus néts que corren sense samarreta pel carrer. Paro l’orella i escolto uns parlant en francès i uns altres ho fan en cert idioma un poc inintel·ligible que mescla paraules ben conegudes: el català de Sant Jaume. Durant uns moments estic decebut, no els ho entenc tot, fins que una pessota de dona solta un: vine aqui mon pigeon. Ja em dono per satisfet i busco l’eixida de tan embolicat barri. No escolto cap guitarra i em quedaré amb les ganes de tastar la rumba nordcatalana. Ja eixint em ve un xic i em pregunta en francès si vull ‘algo’, sent eixe algo qualsevol droga. Un paio com jo en aquell barri només pot estar buscant fato. Faig cap a una plaça gran o ja em sento fora. Un altre xic em crida i este em solta el seu rotllo en català. Em posa un anell a la mà i em demana de tot cor alguna moneda per son pare, que està en pana (averiat) sense essenci (gasolina) entre Figueres i Perpinyà. Intento trobar excuses per escapar d’allò i al final sacrifico dos euros que no el convencen perquè ell vol vendrem el sello. No vull res! Li acabo dient que un plaer parlar en català amb algú de Perpinyà i sense córrer però sense caminar normal marxo d’aquella plaça per donar a un eix viari més securitzant. Vaig pagar dos euros per tindre una conversa en català amb un gitano de Perpinyà que em volia timar. Completament lamentable i naïf. Ja he experimentat Sant Jaume, però a partir d’ara les meues experiències del tipus caçador de paraules seran en àmbits més tranquils.
el cadafal 