Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2009

Ella, continua sent la més buscada en el acumulatiu. De owlhere.

A partir d’un comentari de Vicent al blog de la Maria, m’he decidit a comentar o exposar les paraules clau que la gent utilitza per fer cap aci al cadafal. Durant una època ja vaig dir que Carla Bruni feia furor i sempre és un tema recurrent. Fa uns dies em trobava un augment del temes tipus, lletra les penes són, Magdalena i l’ovella negra, ara ja han desaparegut (mai millor dit en el cas de l’ovella). Sant Cosme i las 3000 viviendas es repeteixen, del primer em considero ‘coneixedor’ però del segon barri la gent es deu sentir decebuda, no els puc aportar massa cosa. Algú buscava les regles del bocamoll de TV3 però jo no tenia cap text legal al respecte. Un anònim cercava com domesticar un eriçó, l’altre el lladre del temps i adolescents esperaven que jo els diria on trobar una motxilla Eastpak. Algun institut deu haver fet llegir Madame Bovary perquè em trobo coses com qüestions Madame Bovary, però si el lector casual ha vist el menú de la dreta del blog el llibre de Flaubert està aparcat (i el menú sense actualitzar). Després estan els amics taurins als que els aporto pistes de Ratonero però no els puc dir on llogar cadafals a les Terres de l’Ebre. La lletra de no t’enyoro dels Pets i posada a dia per Manel la podreu trobar ací, i és que si és per les recerques a la xarxa, també en este terreny Manel arrasa.

Més gent s’anima a desfer les interioritats de sa casa?

Read Full Post »

Gra al cul

Ens el trobem en un parc, va sol, passeja un gos, ens comença a parlar sense demanar-li. Va saltant de temes i ens fa un resum dels seus canvis temporals i espacials de faena, sempre amb històries de cartes a superiors, jo sòc el més coherent d’ací, la resta no sabeu, un gra al cul per a tots els llocs on haurà passat. L’última distracció deduïm que deu ser tocar-li la moral a l’ajuntament i al seleccionador francès (i mig de la Terra Alta) Raymond Domènech. Al cap d’un quart d’hora l’home ja ha esdevingut el nostre gra al cul.

Fotografia de la guerra d’Algèria, una de les coses que havia fet l’home. De ValentinoBeretta.

Read Full Post »

Salsa, bolonyesa

Sota l’asfalt el pavé. I sota? De Docteur Vinz.

Atenció, veient com estant les coses pot semblar provocador el què diré. Per introduir-ho esmentaré un parell de fets o anècdotes si voleu: primera, vaig fer un erasmus i d’entre tot el que vaig aprendre a fer hi ha omplir papers i fer la pirula a administracions i universitats catalanes i franceses, no per voluntat, sinó perquè sense pirula m’hauria quedat cimentat de per vida entre formalitats. La segona, i voldria equivocar-me, però si els líders del futur estan a la revolta estudiantil d’ara (i el mateix val per a quan protestàvem contra la guerra) malament anem, no serà el maig del 68 això. Dit això, com a algú que s’ha hagut de tragar dos sistemes educatius, el propòsit de Bolonya em sembla l’utopia, el somni i el by-pass ideal per saltar-nos algunes pedres a les sabates del sistema hispà. Si el problema és que un no es podrà pagar la carrera treballant al mateix temps ,la culpa no és de Bolonya sinó dels nostres dirigents que cedeixen les cantines de les facultats a empreses que ens posen menús a 6 euros o residències fora d’abast. Però això no és Bolonya. Caldrà anar a classe cada dia, quin drama! El drama és que teníem un sistema on sense anar a classe podíem aprovar, tot dins d’una entitat que es suposa que existix per formar  a les persones però que només rep clientela que busca un títol o una excusa per viure bé. Qui ha de determinar els continguts de les formacions universitàries? Doncs evidentment el professorat amb els seus coneixements científics i tècnics però tampoc cal arribar al extrem d’estar desconnectats completament de la realitat. Quin paper podem tindre en la societat si  front al que esta ens demana no tenim resposta perquè la nostra formació s’ha basat en catedràtics que ens han posat d’exemple la seua tesi doctoral de fa vint anys?

Read Full Post »

Ho vaig dir, deixar d’anar en tramvia m’ha substret tota una temàtica que donava prou de si.  En canvi el carril bici a diari em planteja alguns dubtes de comportament. Així, quan en el tramvia veies que pujava un conegut d’eixos que al cap de cinc minuts ja no tens ganes de parlar-li més et feies l’adormit, llegies o miraves per la finestra, en la bicicleta, si te’n trobes un de paregut, què fas? L’avances (ho sento, no anem al mateix ritme) o bé seguixes més o menys al costat sense parlar, perquè de fet no en tens ganes? L’altre dubte ve quan et trobes amb algú que va a un ritme bo que ja et va bé, i potser perquè he vist massa tours de França, m’entren ganes de proposar-li relleus, ara tires tu, ara tiro jo. Però potser s’ho prendrà malament, o seria pitjor si faig el globero anant sempre darrere seu. Per si no en tenia prou, avui un ciclista m’ha dit bon dia, cortesia entre camarades. He de ser així de cortés amb la resta de ciclistes jo?

Fotografia de pianococtail.

Read Full Post »

Abel Valls

Arribo a casa i al mòbil trobo una cridada perduda d’un bon amic. Coneixent-me, coneixent-lo, sabent el dia que era ahir divendres, només podia ser que a Castelló, allà en una cantonada del passeig Ribalta, s’havia armat la marimorena. Sort en tinc de la rapidesa de Andrés que en coses de bous publica més ràpid que una vaca de corro i allà vaig trobar-me la crònica del festeig. I el gran és que la cosa no anava tant de José Tomàs sinó del torero local, d’un xic de Onda, que va eixir per la porta gran al costat del mestre. Molta sort Abel, volta el món del bou, i fes rabiar i embolicar les llengües hispanes i franceses amb eixe cognom que tens.

Fotografia de la plaça de bous, de DidacMargaix.

Read Full Post »

Serà pel sol que aplana Orléans,  perquè ja se sap que la primavera la sang altera, serà per l’energia portada des del sud el cap de setmana, serà perquè d’alguna manera he de dissimular que és Magdalena i falles, porto una alegria damunt que ni càrregues policials ni vagues generals em treuran. Coses de l’exili.

Magdalena tot l’any a la foto, potser és passar-se. De xieta.

Read Full Post »

Paris

p3150106Paris. Ja em tocava visitar-lo des del costat turista, torre Eiffel, arc de Triomf, camps Elisis, Notre Dame, moulin rouge. Ni més ni menys que el que fan la majoria de turistes que hi van, parelles per fer-se un regal, parelles per donar-se una nova oportunitat, parelles per escapar-se de la parella. I nosaltres. Veure cada lloc d’eixos és reconèixer un fet i eixa és la gràcia de Paris, els cinc tours de Miguel, Amélie o el maig del 68. L’únic però és que encara no li ha sabut trobar-li el racó sorpresa, vages on vages sempre tens algú davant.

Read Full Post »

Older Posts »