Ella, continua sent la més buscada en el acumulatiu. De owlhere.
A partir d’un comentari de Vicent al blog de la Maria, m’he decidit a comentar o exposar les paraules clau que la gent utilitza per fer cap aci al cadafal. Durant una època ja vaig dir que Carla Bruni feia furor i sempre és un tema recurrent. Fa uns dies em trobava un augment del temes tipus, lletra les penes són, Magdalena i l’ovella negra, ara ja han desaparegut (mai millor dit en el cas de l’ovella). Sant Cosme i las 3000 viviendas es repeteixen, del primer em considero ‘coneixedor’ però del segon barri la gent es deu sentir decebuda, no els puc aportar massa cosa. Algú buscava les regles del bocamoll de TV3 però jo no tenia cap text legal al respecte. Un anònim cercava com domesticar un eriçó, l’altre el lladre del temps i adolescents esperaven que jo els diria on trobar una motxilla Eastpak. Algun institut deu haver fet llegir Madame Bovary perquè em trobo coses com qüestions Madame Bovary, però si el lector casual ha vist el menú de la dreta del blog el llibre de Flaubert està aparcat (i el menú sense actualitzar). Després estan els amics taurins als que els aporto pistes de Ratonero però no els puc dir on llogar cadafals a les Terres de l’Ebre. La lletra de no t’enyoro dels Pets i posada a dia per Manel la podreu trobar ací, i és que si és per les recerques a la xarxa, també en este terreny Manel arrasa.
Més gent s’anima a desfer les interioritats de sa casa?
Ens el trobem en un parc, va sol, passeja un gos, ens comença a parlar sense demanar-li. Va saltant de temes i ens fa un resum dels seus canvis temporals i espacials de faena, sempre amb històries de cartes a superiors, jo sòc el més coherent d’ací, la resta no sabeu, un gra al cul per a tots els llocs on haurà passat. L’última distracció deduïm que deu ser tocar-li la moral a l’ajuntament i al seleccionador francès (i mig de la Terra Alta) Raymond Domènech. Al cap d’un quart d’hora l’home ja ha esdevingut el nostre gra al cul.
Ho vaig dir, deixar d’anar en tramvia m’ha substret tota una temàtica que donava prou de si. En canvi el carril bici a diari em planteja alguns dubtes de comportament. Així, quan en el tramvia veies que pujava un conegut d’eixos que al cap de cinc minuts ja no tens ganes de parlar-li més et feies l’adormit, llegies o miraves per la finestra, en la bicicleta, si te’n trobes un de paregut, què fas? L’avances (ho sento, no anem al mateix ritme) o bé seguixes més o menys al costat sense parlar, perquè de fet no en tens ganes? L’altre dubte ve quan et trobes amb algú que va a un ritme bo que ja et va bé, i potser perquè he vist massa tours de França, m’entren ganes de proposar-li relleus, ara tires tu, ara tiro jo. Però potser s’ho prendrà malament, o seria pitjor si faig el globero anant sempre darrere seu. Per si no en tenia prou, avui un ciclista m’ha dit bon dia, cortesia entre camarades. He de ser així de cortés amb la resta de ciclistes jo?
Arribo a casa i al mòbil trobo una cridada perduda d’un bon amic. Coneixent-me, coneixent-lo, sabent el dia que era ahir divendres, només podia ser que a Castelló, allà en una cantonada del passeig Ribalta, s’havia armat 
Serà pel sol que aplana Orléans, perquè ja se sap que la primavera la sang altera, serà per l’energia portada des del sud el cap de setmana, serà perquè d’alguna manera he de dissimular que és Magdalena i falles, porto una alegria damunt que ni càrregues policials ni vagues generals em treuran. Coses de l’exili.
Paris. Ja em tocava visitar-lo des del costat turista, torre Eiffel, arc de Triomf, camps Elisis, Notre Dame, moulin rouge. Ni més ni menys que el que fan la majoria de turistes que hi van, parelles per fer-se un regal, parelles per donar-se una nova oportunitat, parelles per escapar-se de la parella. I nosaltres. Veure cada lloc d’eixos és reconèixer un fet i eixa és la gràcia de Paris, els cinc tours de Miguel, Amélie o el maig del 68. L’únic però és que encara no li ha sabut trobar-li el racó sorpresa, vages on vages sempre tens algú davant.
Espero un parell d’amics que s’han escapat uns dies del rotllo i canya per vindre a Orléans. Rebre visites sempre fa molta il·lusió, més quan un està en esta espècie d’exili voluntari. Hi ha un tema que és curiós, el fet que vinguem em dóna ganes de fer-me una paelleta o una fideuà, unes braves i unes mandonguilles o un poc d’orella. I ells, que venen fins ací dalt per exotisme, potser el que menys els abellix és això, i ja em teniu fent una raclette, i comprant quaranta mil formatges diferents.
Ja fa dos dies que vaig a treballar en bicicleta. La mitja hora llarga de tramvia en una ciutat menuda és una cosa exasperant. A banda del reconfort de veure que faig el trajecte en pràcticament cinc minuts menys de temps, m’estalvio els adolescents, que un dia s’aguanten i donen per a un post, però al final cansen. Tampoc em trobo les japoneses i els seus hàbits exòtics. Ara arribo a la feina al cent per cent i no en aquell aire adormit que em donava el transport públic. Si voleu que us digue la veritat el que m’inquieta és que potser perdré contacte humà, d’eixe que m’agrada a mi d’observar i escoltar fent que no escolto, i aleshores no sabré què explicar-vos. Em tornaré més naturalista i parlaré dels pardals i del sol eixint a la vall del Loira? O em posaré en la pell del llaurador i el seu tractor? O potser a base de trobar-me cada dia els mateixos ciclistes farem amistat i quedarem els diumenges per fer una trentena de quilòmetres i dinar en un restaurant a prop d’un dels castells del Loira amb botella de vi negre. Quant em faltarà per acabar com el tòpic del dibuix, del francès amb jersei de ratlles i boina que va a comprar la baguette i una ampolla de vi amb bicicleta?
Ja porto fets tres programes de ràdio parlant d’Internet a ràdio comarques, una emissora de Vilafranca que quan desconnecten ho fan amb aquella emissora, sí la dels d’això…eh, sí, del micro blau. El programa es diu Tot en un xip i anem tocant diferents temes, de moment han estat Gmail, Facebook, la 
el cadafal 