Ja fa dos dies que vaig a treballar en bicicleta. La mitja hora llarga de tramvia en una ciutat menuda és una cosa exasperant. A banda del reconfort de veure que faig el trajecte en pràcticament cinc minuts menys de temps, m’estalvio els adolescents, que un dia s’aguanten i donen per a un post, però al final cansen. Tampoc em trobo les japoneses i els seus hàbits exòtics. Ara arribo a la feina al cent per cent i no en aquell aire adormit que em donava el transport públic. Si voleu que us digue la veritat el que m’inquieta és que potser perdré contacte humà, d’eixe que m’agrada a mi d’observar i escoltar fent que no escolto, i aleshores no sabré què explicar-vos. Em tornaré més naturalista i parlaré dels pardals i del sol eixint a la vall del Loira? O em posaré en la pell del llaurador i el seu tractor? O potser a base de trobar-me cada dia els mateixos ciclistes farem amistat i quedarem els diumenges per fer una trentena de quilòmetres i dinar en un restaurant a prop d’un dels castells del Loira amb botella de vi negre. Quant em faltarà per acabar com el tòpic del dibuix, del francès amb jersei de ratlles i boina que va a comprar la baguette i una ampolla de vi amb bicicleta?
Dibuix de Lin T.
el cadafal 