Engolits per la rutina, faena, casa, casa, faena, les passades pel supermercat poden acabar sent moments postejables. Més encara si el supermercat és exclusivament bio, com el d’avui. Ja fa uns dies, entre uns amics que de tant en tant ens proposem sopar bé, vam provar de fer un sopar amb productes ecològics, de temporada (al gener no hi ha tomates) i a poder ser que no vingueren de les antípodes. Aixina vaig descobrir un dels supermercats ecològics d’Orléans. Per fora és un supermercat normal, amb pàrquing i carrets de la compra que no necessiten moneda. Quan hi entres els primers prestatges fan un poc de temor, amb invents com la salsitxa de frankfurt vegetariana, pinsos per prendre de bon dematí i altres productes estranys que estan entre l’esoterisme i un ecologisme errant. Eixes són les estanteries que partixen de la premissa que el menjar bio és menjar sa, equilibrat amb un mateix i si és vegetarià millor que millor. Falsa premissa perquè durant segles reis i virreis patien – i morien – d’atacs de gota causats per l’abús de productes ecològics. Cal anar al darrere del local, més amagat, per trobar el vi biològic, el xocolate, els pimentons i les tomates -de temporada i d’Almeria of course!-, les bayas de Goji i uns trossos de cansalada d’un bacó que possiblement va viure bé. Quan fas la cua per pagar te’n vas en la sensació que els motius que porta la gent a evitar el Carrefour o el Auchan per anar allà canvien per cada casa. Uns hi van fruit del esnobisme que acompanya l’ecologisme, altres hi van per la premissa del menjar sa, altres per pura militància. Jo hi vaig per certa formatació professional, col·legues i col·legues buscant aigua, col·legues i col·legues netejant-la, col·legues i col·legues protegint-la. Això es pot salvar.
Panells electorals a Flandes.
Amb congelador ben abastit de la carnisseria del poble – que a Barcelona a saber d’on ve la carn – més una bona reserva en llaunes de sardines i derivats i un pakistanès a baix de casa que no sabem d’on es proveix i que té igual de músties les tomates amb o sense Mercabarna, podem passar la crisis. Més que passar-la, estem com si no existís. Als menjadors universitaris encara els queden eixes maçanes atemporals que sempre es troben llocs aixina, que no vull saber d’on ixen, visc més tranquil en la ignorància. El transport el faig amb bicing, que dóna igual de problemes amb o sense crisis. Malgrat tot, amb esta història li comencem a veure les orelles al llop.
el cadafal 