Tatami

Uns xiquets eixien de karate o judo, una activitat extraescolar més. Com després de donar voltes i més voltes sobre el tatami encara no estaven rebentats, ja al carrer es dedicaven a perseguir-se vorera amunt, vorera avall. Mentrestant els pares, a la porta del Club de Judo, parlen de temes intranscendents i el professor encara amb el kimono i el cinturó negre els acomiada fins a la setmana que ve. Un dels pares se n’alegra per dins de la que s’ha salvat, el monitor – un especímen que cobra molt i que considera el judo l’eix de rotació terrícola – no els ha fotut enlaire el dissabte de matí amb una competició comarcal en un pavelló de l’àrea metropolitana. Així, divendres de vesprada podrà agafar el monovolum amb la família i tornar al seu poble, a tastar alguna cirera del hort, que amb tanta aigua deuen estar aigualides i badades. En una de les arrencades dels xiquets un vianant els esquiva creient-se un crack del retall lliure, però només el pare feliç comprén el gest rar del vianant.

Fotografies de Scott SM i Luis Sanz (la del retallador).

Read Full Post »

Enginyeria geològica en unes quantes cançons

Ara que s’ha acabat això que en diríem enginyeria geològica, en podríem fer un recull de les cançons que han marcat esta carrera, dura a ratos, agraïda en el fons.

País Valencià d’Atzukak. De quan Gràcia no estava segrestada pels modernos.

Bienvenidos a Degüelto de Koma. S’han arribat a fer migdiades amb esta cançó.

La cultura de Kortatu. Hay que a gusto me iría ahora a la cama, pero hay que estudiar; tengo examen mañana. cualquiera diría que los exámenes son; El fin al que dedican su propia vida. Tot dit.

Txus de La Polla Records. És el vell pub Arnhy de Vilafranca, és Melopea, és punk.

Urrun de Fermin Muguruza. Per culpa d’un torçó al peu en una eixida de camp al contacte entre el Paleozoic i el Terciari vaig pedre’m el concert del mestre a l’Apol·lo.

Kaixo de Negu Gorriak. Després de les fatigadores eixides de camp, una dutxa i esta cançó era el millor que em podia passar.

One step beyond de Madness. Ska. Sobren més paraules.

Inici de càstig al fetge de Brams. Eixa txalaparta al inici, eixe Pau Riba fent de metge, un hit de la bogeria estudiantil.

Colpeja fort de La gossa sorda. Vaig recòrrer molts kilòmetres per les Espanyes visitant obres de túnels i preses amb els pegolins al mp3.

Vitamina sol d’Antònia Font. Els mallorquins han estat des de l’inici fins al final presents. Mereixen un lloc. A més tenen el mèrit de ser el primer concert com a nouvingut a Barcelona que servidor va veure a la Mercè del 2002.

Entre dos mares de Platero y tú. Jo acabaré la carrera i Fito Cabrales haurà guanyat cada any el doble de perres.

Víctima de Barricada. Els dissabtes eixos de frustració, amb la de vida que hi ha en una cosa tant gran com Barcelona i tu tancat a l’habitació davant un món tan gran com la mecànica del sòl.

La fera ferotge d’Ovidi Montllor. A Barcelona he viscut el revival de l’Ovidi, quasi abusiu. Però ell sempre ens emprenyarà amablement.

Poema dels oprimits de Ken zazpi. Una cançó hivernal, eixir de classe i és de nit…

Respire de Mickey 3D. De la meua primera visita a Nancy (2005) vaig portar esta cançó al cap, més algunes més.

Le vent nous portera de Noir Désir. Aprenent francès per no fer el ridícul allà. El professor és comunista, comentem a cada classe el Libération i mirem per youtube esta cançó.

Mentides de Sant Gatxo. Ells van ser el primer so a l’habitació de Nancy.

Grand père de La Tordue. La bohemior, el camembert, vi i uns fills del 68 cantant amb Paco Ibáñez (un pare del 68?).

La era está pariendo de Silvio Rodríguez. Coses típiques dels erasmus, estant a França una brasilera et passa un disc amb la discografia sencera d’un geni cubà.

Tres segles d’Obrint Pas. Primavera de tristos aniversaris (2007), d’esperances i desil·lusions (entropia!), viscuda a lluny però prop, en part gràcies a esta cançó.

C’est un pays de Soldat Louis. Durant la tesina vaig visitar Bretanya. D’una visita en una tenda de souvenirs bretons en va eixir esta cançó, que escoltava sense parar al cotxe tot abandonant eixe vell país.

Queda’t amb mi de Dijous Paella. En el rencontre amb Barcelona em vaig trobar de ple amb la rumba. Esta cançó, per trobar-se sempre disponible en mp3 a internet, forma part del pas per tants i tants ordinadors. Com si sempre la posessen a la ràdio.

La fotografia és del carrer Tallers de Barcelona (de Jög), allà on moltes d’estes cançons prenien forma física.

Read Full Post »

Patum!

Arribo a Berga amb l’Alsina Graells en una gran plaça costa amunt. Si no fos perquè sé que és dissabte de Patum i que allò és Berga, quan vaig arribar el que es veia per allà no corresponia pas a una ciutat en festa grossa. Ni els carrers bruts plens de gots pel terra i amb olor de pixat, ni un borratxo local fent agonia sota un arbre del passeig. La gent comprava a les tendes, amb el Regió 7 sota el braç, com si res. Els indicis de festa només eren en una placeta una ballada de sardanes, banderes als balcons i unes barreres que protegien alguns aparadors (a  quina hora solten el bou?). Però passen uns minuts de les set de la vesprada i la plaça Sant Pere s’omple de gent que ix com rovellons, de no se sap on. Es fan les 19:30, sona la campana de l’església i aleshores comprens la dimensió de la festa, de les ganes que li posen els berguedans a cada volta de la guita.

Fotografia de la Guita, de QuiToxic.

Read Full Post »

Un maig de saragossà

Una plaça de Cornellà. Ampla, dura, moderna, amb escultura contemporània de ferro rovellat envoltada de columpios de fusta, que quan van començar a popularitzar-se alguns ja havíem fet massa tard. Fa bona hora i els ocupants de la plaça es divideixen entre els que van en màniga curta i llarga. Tant una opció com l’altra eren vàlides avui, no era un dia d’eixos on la gent va vestida per definició (és hivern, abrigat, és estiu, ben fresc). Avui era un dia del que a escola de menuts ens ensenyaven com a primavera i no el llarg preludi d’estiu que teníem estos últims anys. Ja va dir Tomàs Molina un dia que este maig era com el dels seixanta o els setanta. Bé, jo no ho vaig viure, però suposo que es referia a un maig estàndard, com el previst pel calendari saragossà. Que dure!

Read Full Post »

El dilema del dissabte nit

Es fa tard al pub. Asseguts en una tauleta continuem la conversa del nostre sopar greixós de tots els dissabtes. Uns tenen el neguit d’anar a Mosquerola o els Ibarsos i uns altres no els seguim. Potser un dia, entre la possibilitat de prendre unes cerveses al poble o una disco-mòbil ridícula que mai voldríem a casa nostra, sempre escollíem la opció més dura. Este dissabte alguns vam optar per la opció de fer gasto al poble i no ballar el Chiki chiki en un pavelló poliesportiu aliè. Ens fem grans? Potser sí. L’edat està clar que ens fa més de morro fi, seleccionem l’ocasió i valorem més el gust d’una bona cervesa d’importació ben tirada en un got alt que cinc cerveses esbravades en gotet de plàstic. Ara, que de vegades està molt bé anar-te’n a dormir amb el cunyo a la mà d’una majoralia estranya d’un poble que només el coneixes en festes i de nit.

Fotografia d’Antoine.

Read Full Post »

Paella amb bajocó i rumba

Dijous 15 de maig. Carrer Alegre de Dalt. En un dels millors bars de Gràcia – gallec, com tot bon bar a Barcelona – es respirava un ambient mesclat abans del Rumba Club, toca concert Ai ai ai i Dijous paella. Per una banda teníem els que venien de la revista TimeOut, organitzadors del sarau, cosmopolites i coneixedors pam a pam de la nit barcelonina, des dels bars de Marià Cubí fins la foscor de les escales del lavabo del KGB, passegen ells combinacions de vambes i americana, elles uns talons més alts que el Tibidabo. Després vèiem un grup tampoc massa habitual al Rumba Club, amb accent de poble i samarretes de casals populars d’arreu dels Països Catalans, es notava la crida de Dijous Paella. Després hi hauria l’heterogeni grup dels habituals, des de les gitanes jovenetes catalanes a les guiris de torn perdudes en tal festival passant per més fruites i verdures variades. Tota esta gent dins la mateixa sala. Rumba style union.

Començava el concert Ai ai ai, històric grup rumbero dels noranta que ha retornat als escenaris amb nou disc. De primeres podia sobtar el cantant, un gesticulador incansable, tot un personatge dalt de l’escenari. Van tocar cançons noves, acompanyades de bases electròniques molt xumberes. Va haver versioneta de Volando voy de Kiko Veneno però no van fer el Tot això eren vinyes. El nou single, la cançó dedicada a TimeOut va fer moure el personal quan ja s’apropava la segona part.

Dijous paella. Però si algú n’havia menjat, més li valia haver-la païda, que la cosa va bellugar. Comença amb Queda’t amb mi, no inclosa en el vell disc, però publicada a Musicalliure. Una de les millors cançons d’amor feta en català en els darrers deu anys. El poder d’Àgata Casas – ara líder en solitari del grup després de la marxa de Titot – dalt de l’escenari és abrumador, ara miro ací, ara miro allà, ara alto els braços i miro als del racó que babegen amb el meu vestit negre i espardenyes de cànem. Ovidi no falta, i ens emprenya de nou amb el Desesperat. Es van mesclar cançons noves i de velles, més lentes i més ràpides, però sempre mostrant energia dalt de l’escenari. Per exemple és un plaer veure Marc Serrats moure el ventilador. Com a grup compromès van recordar en Franki i abans dels visos va vindre Pagès de l’amor. Se’n van i el cronista comença el crit valencià d’una cançoneta i mo n’anem. Els de darrere, amb uns quants jolgorios del rotllo a les esquenes, segueixen. Tornen amb Sicus de Sabor de Gràcia per cantar la cançó que han enregistrat per a la Bressola, La calma de la mar. S’acaba. Ha estat un plaer. Els de darrere canten el Virolai i el trombonista alça el puny. Som uns freaks.

Fotografies dels Ai ai ai i Dijous paella de Rockviu, tot un crack.

Read Full Post »

M’hauria quedat un post arregladet

Este matí he creuat un guàrdia civil de paisà que entrava a la vella i lletja caserna de les Corts amb dos barres de pa i unes tomates en una bossa de plàstic. He tingut el moment blog que diu Marta Insa, i he començat a cavil.lar. En un col.lectiu com eixe, sovint mal integrat, no deixa de ser un símbol el suposar que eixe guàrdia civil esmorçaria pa amb tomàquet. La lletjor del quarter m’ha recordat aleshores l’altre edifici semblant que veig sovint, el quarter del Bruc, al costat de la UPC i de l’escola de camins. Moltes voltes he exprimit el meu desig de vore desaparèixer eixe edifici, d’aires mossàrabs, per veure’l convertit en habitatge jove per estudiants i no eixe invent caduc dels col·legis majors, amb més espai per a la universitat i així evitar l’haver d’ocupar els corredors com a despatxos de becaris. A més no els escoltaríem durant les seues classes pràctiques de tir i de corneta (no sé què és més pesat d’escoltar), ni les seues celebracions a base de crits, ni hauríem apartar-nos quan fan footing en massa ni presenciaríem pujades i baixades d’estanquera amb fil musical. M’hauria quedat un post arregladet, però al arribar al despatx he vist que avui no el podria publicar així com així. Se’n donaran compte algun dia que val més una coma d’este humil post que la seua fotuda i funesta actitud?

Fotografia des de la serralada de Collserola del quarter del Bruc, de 122.

Read Full Post »

Si vols parlem de l’oratge…

Pugem al taxi. Posa primera i arrenca entre carrers estrets. Vénen eixos moments on el silenci que es talla amb ganivet. Em decidisc a començar una conversa, bé ho he de fer, tenim temps fins a Figueres. Sóc típic i tòpic, parlo de la pluja del cap de setmana. Acerto, l’home s’ajusta bé al tema i dóna suc. La cosa esdevé interessant quan em comenta que fa dos anys que no plou a l’Empordà i que no ho diuen això a TV3, com tampoc diuen que l’embassament de Boadella està a un 15%. Vaig responent de manera senzilla per donar més corda i arriba el moment: Girona som uns ignorats, i encara més a l’Empordà. TV3 només parla de Lleida, Barcelona i Tarragona i fins i tot del País Valencià abans que de nosaltres. Si vols saber certament el temps  que farà a l’Empordà, has de mirar el que preveu la televisió francesa per al Rosselló. Com si ja l’hagués sentit abans este plany. El germà del Nord sembla que sempre acerta l’oratge, als empordanesos són els francesos, als de Castelló són els de TV3 i no pas Canal 9. Mai contents.

Read Full Post »

Prohibit el pas

Una veu per un interfon et diu que no, que sense autorització, ergo targeta, no s’hi entra. I ja li pots dir missa en llatí vulgar, fer conèixer la teua cita a eixe lloc concret amb un nom i uns cognoms i tots els teus problemes i solucions per a un món millor, amb més aigua i menys pudenta. Res: la veu llatina d’ultramar no entén d’arguments ni el meu castellà atalabalado. Prohibit. Prohibit prohibir deien fa 40 anys: Potser ara alguns d’aquells els agrada posar-nos barreres a cada pas de les nostres vides des de les seues poltrones d’edificis degudament inaccsessibles.

Foto de Alain Bachelier.

Read Full Post »

L’entrada a Sarrebourg

No arribem a Sarrebourg per l’entrada principal, allà on en qualsevol ciutat francesa d’esta mida hi trobem el Intermarché i el supermercat d’això tan francès com el bricolage i el jardinage, sinó per una estreta carretera departamental, que abandona poc a poc els camps de colza, ben grocs a esta època, pels xalets vellots dels afores. Però el que impacta de Sarrebourg entrant per la departamental no són pas els xalets, o les estrelles de village fleuri que atesoren els seus habitants, sinó un enorme cementiri militar. Un camp sembrat de creus blanques sobre una herba de verd viu, com no pot ser d’altra manera si quasi cap setmana no plou sobre la Lorena? És una necròpoli de les dos guerres mundials del segle passat, que van regar amb tanta sang la regió. Cap creu més gran que una altra, els carrers perfectament paral·lels. Morts salvant la línia Maginot, morts salvant França, morts. Ells ara disposen d’uns metres quadrats d’herbeta fresca i un empleat municipal que la talla quan creix molt, altres només tenen oblit i runa al damunt.

Foto de l’indicador del cementiri, de Philippe L.

Read Full Post »