Postals romaneses: una illa del delta del Danubi

Si s’hi arriba en barca només es pot eixir en barca. Per tant no s’espera trobar un cotxe i si no hi ha cotxes no hi ha camins sinó senders. Aixi era la nostra illa del delta del Danubi. Hi havia uns quants establiments de menor o major categoria per allotjar els visitants de l’indret,  pescadors majoritàriment. En un hotel una dependenta parla castellà perquè li agrada Julio Iglesias i son fill Enrique. Allà a l’illa els proveïdors ho deuen tindre difícil i per això de vegades crec que els saturàvem amb les nostres compres a l’engròs de cerveses. De tant en tant l’electricitat marxava, calma, sobretot calma. Pels senders de l’illa corrien alguns porcs  en llibertat i un gos se’ns tirava al damunt sense parar. Un company va trobar un pescador mentre arreglava una xarxa, xarrava una mescla d’idiomes llatins, es veu que havia anat a la collita de la taronja a Vinaròs. Pels canals que vorejaven la nostra illa passaven barques sense parar, de dia i de nit. Una nit un barquer es va aturar, va amarrar al moll dels nostres bungalous i conversarem sobre res en un macarrònic italià. Se’n va anar cantant, amb el motor en marxa, per un canal del Danubi.

Read Full Post »

Postals romaneses: el gran viatge fins el delta

De Bucarest al delta del Danubi no hi ha un trocet, s’ha d’anar cap al nord-est del país. Com estem a hores de trobar trànsit dens eixint de la capital romanesa prenem una carretera i no l’autopista. Per la carretera és normal veure carretons tirats d’animal portant una família sencera. El paisatge és pla, només destaquen unes estructures metàl·liques en l’horitzó, vells pous petroliers. Creuem pobles (ciutats?) on hi ha poca gent al carrer tot i tindre la sensació que fa bona hora per al temps que estem. Les comarques també tenen eixos blocs de pisos soviètics tan lletjos, però també abunden les cases d’un sol pis, moltes d’elles de fusta. Els bars presenten grans rètols de Coca-cola, però el de la segona parada del bus per a miccionar ja està tancat, són vora les deu de la nit. Tulcea és la ciutat més gran que travessem i capital de departament del poble on ens allotjarem, Murighiol. Comprem cerveses en una gasolinera i després veiem el primer hipermercat del recorregut, diuen que és una cadena que obre 24 hores i és alemanya. L’arribada al destí és rebuda amb joia, el viatge s’ha fet pesat i només hi havia DVDs de promoció ornitològica a veure, res de Solo en casa o Gladiator. El destí és però trampós, encara queda un viatge en barca fins un complexe de bungalous situats en una illeta del delta del Danubi. La barca que du el primer grup s’atura en un canal i l’espera dels del segon grup es fa encara més llarga. Un grup de romanesos que ens acompanya adoba la nit amb palinka, un aiguardent de pruna que porten en ampolletes d’aigua. A les tres i mitja de la matinada posava finalment el cap al coixí del meu bungalou destinat a pescadors de silurs del Danubi.

Read Full Post »

Postals romaneses: Bucarest

Aeroport de Bucarest. Un taxista amb aires mafiosos ens proposa els seus serveis. No gràcies. Hem arribat a la ciutat de matinada i entrant entre grans avingudes el nostre guia ens mostra grans edificis de l’època comunista, grisos, majestuosos i deteriorats.Després de reposar en un hostal d’estos que millor dormir i no pensar en qui hi ha dormit abans, donem una volta per la ciutat. No hi ha massa temps, només un matí. Al carrer del hostal hi ha oficina fiscal molt concorreguda i més enllà l’edifici de la ràdio pública romanesa. Potser allà dins emeten per internet i tenen ordinadors potents, però per fora les persianes de fusta acumulen pols, anys i canvis de règim. En una plaça cèntrica sota anuncis de Coca-Cola s’amaga un altre bloc de pisos gris. Els carrers del centre de la ciutat tenen tràfic caòtic i tot està ple d’obres. No he tingut el temps d’intimar amb Bucarest però no m’agrada. Prenent una Ursus en un bar d’un parc, la geògrafa C. ens diu que tampoc li agrada. Millor el seu poble.

Read Full Post »