Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Abril de 2006


Abans d’abandonar el vell ordenador va decidir perdre una vesprada per fer un traspàs ordenat de tota la informació cap al nou. Això sí, com tot el que ell feia, l’ordre era més un concepte mental que no pas físic, la taula no estava precisament ordenada. La gravadora treia fum, ja portava uns quants discos gravats plens de treballs de la universitat, de l’institut i de ximpleries d’una adolescència no del tot típica. La música que tenia d’abans que algú li obrís els ulls també pul·lulava per allà, en alguna carpeta mig amagada. Va voler guardar-ho absolutament tot, tant si li reportava bons records com dolents, allò formava part d’ell mateix i eliminar-ho seria un delicte. La vesprada anava caient, la llum del carrer cada vegada era més insuficient, però estava tant sumís en la seua faena que no se’n va donar compte que estava a fosques, només amb la llum de la pantalla del vell amic, company de batalles, de nits fins a les tantes i d’amistats en xarxa. Ben poques carpetes quedaven per traspassar, només algunes que hi havia dins de “Mis imágenes”, dedicades als últims anys d’institut.

En obrir-la no es va poder estar de veure-les una per una. Estaven els companys i companyes de rialles, alguns dels que feia molt (o massa) que no en sabia res. Després venien aquelles on estaven els amics per sempre, i mesclada allà al mig, ella. Feia molt temps que ni hi pensava amb ella, l’havia oblidat? Les últimes referències que li havien donat les havia rebut quasi amb indiferència, i ja la situaven a la universitat, a una altra ciutat, amb un nóvio que estiuejava al seu poble. Dubtava entre passar a un altra foto o entretindre’s amb aquella, però no li feia res veure-la, formava part del seu passat, com aquelles cançonetes enganxoses dels Pets. I pensava: “vam estar a prop aquella vesprada que ens vam avançar al pas dels altres per guanyar intimitat?”. Potser sí, però el pas endavant, el salt al abisme, del castell del seu poble a baix, no el va donar. Després els camins divergents el van dur a allunyar-se cada dia més d’aquella realitat i assumir-ne d’altres, l’oportunitat havia passat i de retruc el fervor per ella. Què en seria ara d’ell si hagués caigut del castell a baix aquella vesprada?

Read Full Post »

Per a riure

Faré un post per a que vingueu i us en burleu de mi. Anit, a imatge i semblança de les nits cinematogràfiques amb Cuxaro, vaig vore El padrino per primer cop. Diuen que és de les millors pel·lícules de la història, així que suposo que molts l’haureu vist ja unes quantes vegades i jo he esperat fins estar vora els 22 per fer-ho. Però jo ja ho sóc aixina, d’anar a remolc de tots en l’indústria del cine. Per a que us feu una idea del bo que sóc en cinema, anit, quan vam acabar de veure-la, un amic digué: “Quin papelón de Al Pacino”, i vaig pensar, “òstia, este és al Pacino llavors”. Ara enteneu perquè em posso groc quan em toca una pregunta de pelis al Trivial?

Read Full Post »

Flux i reflux

Ahir em telefonà el professor de francès, com és habitual. Sempre ho fa, ja que el horari de classes quasi el confirmem just el dia abans. Però ahir la cosa no va ser com sempre, de primeres no el vaig entendre, després ja vaig comprendre que m’estava dient que havia tallat amb la novia i que havia marxat del pis, on vivia amb ella i on jo hi anava cada setmana per fer les classes. No sé què els haurà passat, però sigue el que sigue, em vaig quedar pensatiu i sobtat una bona estona. Aparentment els veia bé, feliços, consolidats, però darrere deuria haver algun punt feble, i l’estructura ha trencat. Ara, per a ell, Barcelona està començant a perdre sentit, s’ha deixat d’aplicar la força que el mantenia enganxat ací. Marxarà després de Sant Joan, se’n tornarà a França, i d’allà a saber on fa cap. Sé que allà on estigue es calfarà el cap en buscar el perquè els humans fem les coses com les fem, com li correspon al bon antropòleg que és. Mai n’hem parlat a classe, però el considero un amic. Si no el considerés amic possiblement ni m’hauria parat deu minuts a escriure quatre ratlles per ell.

Read Full Post »

Death or glory

Mort o glòria tenia Riquelme a les seues botes, i al final, mort. Llàstima, ha estat un bonic somni mentres ha durat. De totes formes gràcies, als inicis de la Champions mai hauríem pensat arribar tant a lluny. Deu ser que en 25 d’abril estem condemnats a perdre.

Read Full Post »

Pepeta

A Amèrica, darrere la gran crisi del crack de la borsa de Nova York encara hi havia algú que mantenia alguna fortuneta per petits capritxos. Un d’estos afortunats era el senyor Allen, que es podia permetre una vida plena de luxos. No obstant, no gastava molta salut i en el camp de l’amor els fracassos es seguien un darrere l’altre. Un dia conegué per via d’un amic rodamón un tant extravagant, l’existència d’un poble amb unes aigües altament curatives per als seus mals, i que a més comptava amb un balneari. L’únic inconvenient era que havia d’anar fins a Europa, però bé, res important, la casa era gran i no repararia en gastos. És així com el senyor Allen va fer cap a Benassal, a l’Alt Maestrat. Vist amb els ulls d’un americà tot allò era ben curiós i a sobre ben poc podia fer per entendre’s entre aquella gent, amb el seu patètic castellà anava tirant ben just. Un dia, prop de la font, en una excursió pels voltants, va vore una xica ben guapa que estave trillant, allò que als EUA ja es feia amb trilladora. Com no es veia capaç de dir res, va marxar, donant-li voltes al cap a tant gran bellesa local. La sort el somrigué aquella vesprada a Benassal, i en una taberna es va trobar en un tractant de matxos vilafranquí que mig parlava en anglès. Deia que el va aprendre a base de fer viatges a Anglaterra per comprar eugues. Allen va mig convèncer aquell home perquè fes de intermediari amb aquella jove que trillava prop de la font. Van ser suficients dos vesprades de intermediari i algun bureo per a que Pepeta i Allen acabaren juntets.
Així es com conegué Allen a Pepeta, masovera de Culla. I esta és la història que explica el perquè Woody Allen té una tia de Culla, a qui li toque jotes i el ball pla amb el clarinet.
PD Afegeixo comentari: potser estic per entrar al frenopàtic, però això no deixa de ser una visió freak i irònica dels últims corrents de la recerca històrica a Catalunya, que s’entesten en buscar la catalanitat de tot Déu, com ara Colom o Cervantes. Del descobriment d’Amèrica l’important no és saber d’on era Colom sinó les mil putades que van fer als pobles indígenes. I si Cervantes és català, pos molt bé, però escrivia en castellà per vendre més, com la Maria de la Pau Janer. En resum, que crec que hi ha investigacions històriques més interessants.

Read Full Post »

Feia uns quants dies que no acumulava res mínimament interessant per explicar. I de cop ha vingut Sant Jordi i m’ha donat corda. La veritat és que ja en els dies previs a Sant Jordi es respira a Barcelona un ambient especial, mescla de primavera, de roses, de llibres, de ganes de baixar al carrer i de festa. Amb esta predisposició general acaba sent normal que passen les coses que passen. Tot va començar en el dinar de dissabte, en comptes dels macarrons i pit de pollastre de qualsevol pis d’estudiants, un company i jo ens vam jalar un arròs en abadejo. Pot semblar una bobada però un dinarón com eixe pot acabar donant-li al dia un toc especial, que fa que cada acció posterior tingue un caire més magnànim del que li correspondria.

La vesprada va transcorre normal, com una treva, entre fonamentacions i murs de contenció en el meu cas. El sopar continua en eixe oasi, i després ve la pel·lícula al DVD, i amb la peli el burret. Un company de pis, amb un gran instint que el caracteritza va fer cap a la única tenda de Barcelona on es ven el autèntic licor de cafè Cerol. El burret i la peli surreal van ser els instigadors que ens animàrem a eixir a prendre alguna cosa més. Dos cerveses i una tapa de aletes de pollastre en un parell de bars de Sants. Arriba el moment, estem prou engrescats i la cosa no pot parar, decidim anar al Palau Sant Jordi a vore la Gossa Sorda, al Catalunya Acció Sonora. Sí, això és tant freak com anar cap al palau quan ja molta gent marxa esgotada, amb la innoble intenció d’entrar sense pagar perquè és l’últim concert. La llàstima és que els segurates de la porta no ens ho posarien tant fàcil. Sort dels voluntaris de la porta i del xic i la xica que ens van donar la seua entrada quan ja marxaven a dormir, gràcies! Total, jugada perfecta, primeres notes dels pegolins i nosaltres dins del palau.

Concert massa curt, sense bisos ni res, però aixina ja vaig matar la gola de concert de dolçaina fins d’ací un temps. Una vegada acabat, es van encendre les llums i vaig començar a trobar cares conegudes, sobretot dos amigues que feia molt que no veia i que em va fer moltíssima il·lusió trobar. Quasi per això ja va valer la pena la matada de pujar la muntanya de Montjuïc de nit. La festa va acabar en algun burret més al pis i converses inconfessables i no del tot nítides.

Diumenge, dia de Sant Jordi. Els carrers s’omplen de paradetes que venen roses i llibres. Massa roses per tant poques persones a qui regalar-les-en. Costa obrir-se pas entre la multitud només per vore els llibres de les parades, i si trobes lloc, mal senyal, t’ha tocat la secció de llibres patètics, d’aprimar-se en tres dies, de filòsofs de todoacien i de cuina per a tot quisqui. El passeig per Rambla Catalunya va donar per conèixer gent ben templà i cada vegada me n’adono més que este país és un poble gran, i açò m’agrada. El dinar és un kebab a la plaça del Macba, plena de skaters, roses dels biòlegs i els personatges típics del Raval. Després aprofito un moment de menys massificació a les parades per comprar dos llibres, Salvatge dels Pirineus de Pep Coll, i Serrallonga, l’últim bandoler, de Llorenç Capdevila, este últim amb dedicatòria inclosa.

Ho sé, la crònica és llarga. Gràcies per haver arribat fins ací.

Read Full Post »

“Què divertit lo que escric quan estic avorrit” diuen els Antònia Font en el seu darrer disc, Batiscafo Katiuscas. Ja m’agradaria tindre estones avorrides però de tanta lucidesa creativa com les que tenen ells. De vegades ens obstinem en escriure les coses massa al peu de la lletra, tal com són, o tal com volem que siguen. I és quan tots caiem en eixe parany que fa falta gent com Antònia Font que van i li canten als extraterrestres, als robots, als llapis de Ikea mesclats en pa Bimbo. L’absurd, el sentit sense sentit, el surrealisme, el do it yourself, un pingüí a Madagascar i les hostesses del Masico Patirás, tot són coses que de vegades han de tindre algun espai en les nostres monòtones i previsibles vides.

Read Full Post »

Older Posts »