Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2007

Discos 2007

Arriba el moment de fer balanç musical pel que a als discos que han estat publicats el 2007 i he pogut escoltar. Si no s’escolta tot no es pot valorar-ho tot. L’ordre no importa, a eixe ritme de precisió no hi arribo. Per a cada disc he intentat trobar alguna crònica a la blogosfera – en les que no hi estic d’acord necessàriament – i si esta no existia o bé un enllaç cap al Youtube o cap a la plana oficial.

Comencem per Orxata Sound System que a l’octubre van publicar al seu web el nou disc 1.0 (crec que el nom definitiu està pendent, sota votació popular). Orxata són valents i innovadors en moltes coses, en publicar a la xarxa amb Commons, en fer un disc on es podien modificar les lletres de les cançons i en fer postbakalao i electroalbaes. Després vindria Benvinguts al paradís d’Obrint Pas, del que ja en vaig parlar en el seu moment. Un pas endavant dels de Benimaclet, un disc que les col·laboracions el tornen molt variat però que posen un problema en el directe. Però sobretot el disc brilla per dos cançons, Malaguenya de Barxeta i Camins, amb la veu de Pepe Botifarra. Per mi la primera és la cançó de l’any. Sense moure‘ns de la gran família musical valenciana, vindria Eixos de Miquel Gil. No innova ni ens sorprèn, però és exquisit, com aquell bar on saps que sempre fan uns callos per xuplar-se els dits. Sense marxar de la Ribera del Xúquer, a l’Alcúdia, Òscar Briz ha publicat Quart creixent. No havia seguit els seus anteriors treballs però ací he trobat aire diferent.

Més al nord comencem amb el més dur, Kop i el disc Nostrat. És un disc estrany, amb la primera meitat amb cançons noves on Juanra no hi posa la veu – encara estava a la presó – sinó Fernando de Corazon del Sapo i Kuraia. Sense haver-hi la distintiva veu de Juanra el so és Kop 100%. A la segona part hi ha versions de velles cançons de Kop i només per la de Sols el poble salva el poble de Berri Txarrak tot el disc ja val la pena, sense despreciar les altres. L’astre intercomarcal Quimi Portet també ha publicat àlbum el 2007, Matem els dimarts i els divendres. És un pas més en la evolució de Portet, un personatge capaç de dir moltes coses que no volen dir res, o sí. No pensava que entressen mai en un llistat com este meu, però Gossos i el seu disc Oxigen ho han de fer. En un instant, un rap a la memòria de Josep Maria Isanta, assassinat brutalment a la Patum de Berga de 2005, mereix estar a la llista.

Per França han eixit alguns discos interessants, però en part he anat a remolc de la bona collita del 2006. Manu Chao va treure Radiolina al setembre i sense arribar, bé sigue al intimisme de Siberie m’était content o al boom de Clandestino o Desaparecido, hi ha bons detalls. Potser algun ritme és un poc repetitiu però Me llaman calle, Si yo fuera Maradona o el hit Rainin in Paradize no defrauden, que amb un artista del que sempre s’espera cosa fina ja està bé. Sense eixir del panorama alternatiu francès, trobaríem el disc de Pas en vivant avec son chien de Magyd Cherfi, ex de Zebda, que ara fa carrera en solitari. Textos compromesos que sempre serveixen – ja passava amb l’època de Zebda – per entendre els barris de les urbs franceses. Una gent amb les idees molt clares els de Zebda i tot el moviment dels Motivés. També hi destacaria Les fatals picards i el seu disc la Pamplemousse mécanique, on arrasen amb tot, a Amélie Poulin, a l’esquerra i a la dreta. Per a no prendre-se’ls a pit. Per acabar, i posant un grup que mig canta en provençal i mig en francès, Massilia Sound System i el seu Oai et libertat s’emporten la palma. Ragga, reggae, música electrònica i combat marsellès, un so completament perifèric, festiu i recomanable.

També un mot per a les decepcions. El pas de Carla Bruni a l’anglès no m’ha agradat, malauradament continuarà sent només la xica del Quelqu’un m’a dit. La carrera en solitari del cantant de Mickey 3D, fent-se dir Mick est tout seul (Mick està tot sol) no aporta massa, de gent que fa el que ha fet ja n’hi ha molts, espero que no face durar l’aventura solitària i torne amb el grup. Marea van estar un temps que si ens separem que si no i han tornat amb un treball que comparats amb els altres em sembla més fluix. Salvaria la cançó on hi canta Evaristo de la Polla. També m’ha decebut o estranyat Coser i cantar d’Antònia Font i Com anar al cel i tornar dels Pets.

No vull estar-me de comentar alguns treballs que encara no he aconseguit i que també són del 2007, com els de Ken zazpi, Marc Parrot, Gerard Quintana, Guillamino+Pedrals, Whiskyn’s i Miquel Gil amb l’orquestra àrab de Barcelona.

Per acabar, alguns videoclips que estan bé, sense passar-se’n però més enllà del grup corrent per la platja. Corren de Gossos amb Dani Macaco, el Circ dels invisibles d’Obrint Pas i Me llaman calle de Manu Chao.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=-CtOyw3Bh6o&rel=1″>

Read Full Post »

Rap

Un xic de color al tramvia d’Orléans, onze de la nit, un divendres d’estiu, direcció al barri nord de la ciutat. Xandall de color blanc, cadenes i un mòbil bo que li permet escoltar pels altaveus rap. Tots escoltem el seu rap. Un vigilant de seguretat de la empresa de transport de la ciutat li demana que apague la música o que es pose els auriculars ja que està prohibit fer el que està fent pel reglament del tramvia. El xic ni l’escolta. El vigilant insisteix.

– Deixa’m en pau fill de puta, jo no t’he dit res, no em toques els collons.
– No em faltes el respecte que jo no te l’he faltat. Apaga la música per favor.
– Fill de puta, ves-te’n, estàs content de guanyar-te els diners putejant la penya?

La cosa va proseguir com un diàleg de sords. La resta de passatgers callàvem acollonits. El vigilant no podent fer res va marxar, unes dones de més allà el planyien. Un altre xic, suposo que conegut del primer, parla amb el del rap i el tranquil·litza. El rap continua sonant i ells arriben a la seua parada. Baixen i descansem tots. Per molt que vulga no arribo a entendre esta gent, els joves de la banlieue, possiblement en l’únic en que estaríem d’acord és en posar-li un adjectiu a Sarkozy. Clar que com poder comprendre’ls si no vivim, ni treballem, ni anem de festa ni estudiem als mateixos llocs que ells. Només compartim alguns busos i tramvies, ells amb el rap per a tots i jo amb Negu Gorriak per a mi.

Read Full Post »

Allà al tard, quan el sol se’n va, ve l’hora de passejar el gos en una ciutat com és Barcelona. Colles de gent, havent eixit del treball, es veuen amb l’obligació, tant si fa bo com si cauen xufos de punta, de treure l’animal a passejar, orinar i defecar. L’ajuntament, pensant en estes colles de packs persona+gos, habilita els pipicans en pràcticament totes les places i parcs, i estos acaben sent uns perímetres prohibits als mortals perquè fa molt mala olor. Alguns gossos tenen incontinència o uns amos molt assenyats i excreten en plena via pública, i després ve l’empastre. No estranya doncs que els francesos que visiten Barcelona em diuen que és bruta. Nancy tenia caques de gos, però menys. En eixos empastres dels gossos pels carrers estaria l’origen del bàrbar hàbit del ajuntament barceloní de netejar els carrers a ple xorro d’aigua en el país de la sequera perpètua. Després el consistori ha aprofitat les mànegues per despejar d’incívics la via pública a altes hores de la nit. En l’hora del passeig del gos es creen concentracions de packs persona+gos en les places i parcs. Trobes collades de gossos, alguns tan grans com un bou, lladrant i de rebot a gent vociferant i parlant de coses seues, no sé si del preu del pinso o de quant costa capar un gos al manescal. Una gent estranya la d’estos aplecs canils urbans, algunes vegades no se sap qui fa més temor, si l’amo o el gos o el pack sencer.

Read Full Post »

Coser i cantar

Ja fa uns dies que ha eixit al mercat el nou disc d’Antònia Font, Coser i cantar, amb i llatina. És un disc rar, gravat amb la simfònica de Bratislava, que no el qualificaríem ni de directe, ni recapitulatori ni acústic. L’he escoltat unes tres vegades i tal com es deia al darrere la nevera, no sé què dir. És una fricada més en el seu historial? Potser sí, però la simfònica no aporta l’aire majestuós que jo esperava. Em quedo amb les versions originals. Anit, la Mònica Terrribas va entrevistar al Joan Miquel Oliver – el lletrista – i el Pau Debón – el cantant – i el que més esperava era la resposta de per què a Bratislava. No, no hi ha cap músic mallorquí que va conèixer una guiri a Palma i ara està allà, Antònia Font hi van anar perquè l’orquestra de Bratislava es dedica a això, avui toquen per a Antònia Font i demà per a Chenoa. Uns professionals dels arreglos simfònics, i de fet van contactar amb ells per Internet. Em va decebre esta explicació. No té per què influir en el resultat final el fet que no s’identifiquen en res en les cançons, però volia alguna cosa més rara. Com ells.

Read Full Post »

Un plagi musical

Us presento un cas que a mi em sembla de plagi descarat. Una cançó del nou disc dels Pets Com anar al cel i tornar (que no mata i ocupa uns megues) s’assembla, per a mi, descaradíssimament a una de la Oreja de Van Gogh, que no ocupa cap mega en el meu sistema però que la tinc ben present per ser repertori fixe en qualsevol orquestra de festes. Mai falla. La dels Pets es diu Batzegades i ací està en un videoclip caser, que pel que sembla ens els comentaris de Youtube ningú ha notat eixa similaritat. L’original (a no ser que també se l’hagen copiat d’algú) és Puedes contar conmigo, que està al segon clip.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=W4nTDQqMwSY&rel=1″>

Read Full Post »

Acabo d’arribar de l’entrega del XIIIè Premi d’Assaig Artur Bladé, organitzat pel Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, a Benissanet, com no podia ser d’altra manera al celebrar-se el 100 aniversari del naixement del gran assagista Artur Bladé en eixe poble. Els vencedors han estat Josep Maria Saez i Emidgi Subirats per un treball sobre el poeta miravetà Roc Llop, també exiliat com Bladé i que el 2008 també farà cent anys del seu naixement. Felicitats als guanyadors, blocaires tots dos. Però especialment per a Josep Maria, amb qui he compartit taula esta nit com tantes vegades hem fet en el xup xup cultural de la Ribera. Perquè per arribar a eixe punt, on ell s’ha decidit a presentar un treball sobre un poeta del seu poble i estar implicat en mil i una històries, hi ha tot un camí. Quan amb quinze anys hi anàvem a estes vetllades érem de carrers els més jóvens i ara potser ho continuem sent. Aleshores es feia estrany dir que una nit del dissabte aniries a un premi literari de la Ribera d’Ebre, amb gent major amb americana i corbata, que el professor de català estaria a la taula del costat amb la dona i el de Petites investigacions de 1r d’ESO faria un discurs. Era com una travessia del desert que acceptàvem de gust, perquè gaudíem d’aquell ambient. Ens vam fer grans i poc a poc interveníem de tu a tu en les converses dels grans, aprenguérem a estimar la comarca i a comprendre que per fer bollir l’olla fa falta gent per encendre el foc. I saber que el poble és la base de tot. A damunt Josep Maria té una passada de poble.

Foto de Miravet des del castell, de S. Lo.

Read Full Post »

La diàspora

A partir d’un comentari a Vent de Cabylia sobre la diàspora valenciana i catalana a Nova York he fet cap al blog de Jordi Muñoz, on es comenta allò que algun dia comentava ací el curs passat sobre l’estar a fora sense estar aïllat i incomunicat del que passa a casa. I es coincideix més o menys en les opinions, gràcies a Internet podem estar en contacte amb la gent, amb les coses que passen ací, mirar Porca Misèria i descarregar el disc de Pep Botifarra al mig d’Europa. Però el que em passava les vegades que anava venint a casa – relativament sovint – és que de certes coses n’estava al cas però si es posaven a parlar d’un nou programa d’Antena 3 o d’unes declaracions de Capello doncs no pillava res. Són els efectes de la selecció de la informació que es fa per Internet i que amb els medis “normals” com la televisió no passa, vullgues o no, t’adorms mirant els Simpson i et despertes mirant els notícies d’A3, i no volies, però tragues uns 30 segons, i canvies a una altra on parlen de no sé qui que és la ex del cunyat del germà de no sé qui. Finalment coincidim sempre, la paella és del que més es nota en falta. Per això ara Barcelona, bé la nostra cuina, comença a esdevindre un referent culinari per l’altra diàspora, els geòlegs de Nancy. Amb presència a Jo hu tube i tot.

Read Full Post »

Older Posts »