Una nova escultura a la plaça de bous de Castelló, de Cuxaro.
El sol que arriba als habitants dels tendidos de la plaça de bous de Castelló ho fa entremig unes grans moles de totxos i formigó, uns edificis alts i estrets que van créixer en aquella parcel·la en els foscs anys 50 i 60, foscs per moltes coses però en el cas concret de Castelló la foscor estava a les neurones dels successius alcaldes, regidors i arquitectes municipals que es van atrevir a deixar construir eixes torres amb un teixit de carrers pensat per a casetes de tres plantes i no de dotze. Ara Castelló és un exemple de llibre de com no construir una ciutat. La diferència d’alçada entre alguns blocs de pisos i la parcel·la veïna, com la de la plaça de bous, origina unes parets llises que servixen per anunciar cafè, quan era menut hi havia uns murals artístics de dubtosa qualitat, no sé què és millor. I a més els veïns d’eixes finques tenen unes vistes des del terrat sobre la plaça de bous amb un abonament de la fira de la Magdalena de facto, imatge molt de poble per ser una ciutat.
Castelló és un poc això, poble i ciutat mesclat (els castellonencs de pro no s’enfadeu amb el comentari). A la mateixa plaça de bous es veu eixe ambient mesclat, estan els dels cigars, les camises i la gomina asseguts no massa lluny del inefable, i dins del mateix recinte trobem els jerseis de llana, les llonganisses seques i la bóta de vi. D’entre eixa gent del tendido sol i de la naya me ve l’afició a tot açò, afició bastida a base d’escoltar històries d’Arruza i Pepe Luis Vazquez en eixa mateixa plaça en els foscs anys de la postguerra, històries de la vora el foc.
Arribo a casa i al mòbil trobo una cridada perduda d’un bon amic. Coneixent-me, coneixent-lo, sabent el dia que era ahir divendres, només podia ser que a Castelló, allà en una cantonada del passeig Ribalta, s’havia armat 
el cadafal 