Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘magdalena’

Va de bous

Una nova escultura a la plaça de bous de Castelló, de Cuxaro.

El sol que arriba als habitants dels tendidos de la plaça de bous de Castelló ho fa entremig unes grans moles de totxos i formigó, uns edificis alts i estrets que van créixer en aquella parcel·la en els foscs anys 50 i 60, foscs per moltes coses però en el cas concret de Castelló la foscor estava a les neurones dels successius alcaldes, regidors i arquitectes municipals que es van atrevir a deixar construir eixes torres amb un teixit de carrers pensat per a casetes de tres plantes i no de dotze. Ara Castelló és un exemple de llibre de com no construir una ciutat. La diferència d’alçada entre alguns blocs de pisos i la parcel·la veïna, com la de la plaça de bous, origina unes parets llises que servixen per anunciar cafè, quan era menut hi havia uns murals artístics de dubtosa qualitat, no sé què és millor. I a més els veïns d’eixes finques tenen unes vistes des del terrat sobre la plaça de bous amb un abonament de la fira de la Magdalena de facto, imatge molt de poble per ser una ciutat.

Castelló és un poc això, poble i ciutat mesclat (els castellonencs de pro no s’enfadeu amb el comentari). A la mateixa plaça de bous es veu eixe ambient mesclat, estan els dels cigars, les camises i la gomina asseguts no massa lluny del inefable, i dins del mateix recinte trobem els jerseis de llana, les llonganisses seques i la bóta de vi. D’entre eixa gent del tendido sol i de la naya me ve l’afició a tot açò, afició bastida a base d’escoltar històries d’Arruza i Pepe Luis Vazquez en eixa mateixa plaça en els foscs anys de la postguerra, històries de la vora el foc.

Anuncis

Read Full Post »

Abel Valls

Arribo a casa i al mòbil trobo una cridada perduda d’un bon amic. Coneixent-me, coneixent-lo, sabent el dia que era ahir divendres, només podia ser que a Castelló, allà en una cantonada del passeig Ribalta, s’havia armat la marimorena. Sort en tinc de la rapidesa de Andrés que en coses de bous publica més ràpid que una vaca de corro i allà vaig trobar-me la crònica del festeig. I el gran és que la cosa no anava tant de José Tomàs sinó del torero local, d’un xic de Onda, que va eixir per la porta gran al costat del mestre. Molta sort Abel, volta el món del bou, i fes rabiar i embolicar les llengües hispanes i franceses amb eixe cognom que tens.

Fotografia de la plaça de bous, de DidacMargaix.

Read Full Post »

Vesprada al sol

Tenia entrada al sol, però el dissabte no va voler estar amb nosaltres. A un costat meu un fumava Ducados i tot envoltant-me hi havia un autobús de gent de Calamocha, de parlar fort. Quan unes cinc o sis files més endavant un vilafranquí es va alçar mostrant un puro impressionant, els turolenses van comentar: mira que puro tan enorme que lleva ese. No era necessari dir-los que el coneixia. Endarrere meu i un poc a la meua dreta un matrimoni de Castelló, amb eixes r finals que ells ja fan. Ella confirmava el que M. m’havia dit dinant, a Perez Galdós veuria a quin nivell està la moda de la Plana. Jaqueta morada de pell de préssec, camisa blanca a ratlles fines morades, ulleres de sol també morades i ja no sé si és real o imaginació però va semblar-me veure-li metxes al monyo morades. L’home es quedava un poc endarrerit, anava asseat, però lluny del nivell d’actualitat de la seua senyora, l’americana de pota de gall l’envellia. Al començament, quan la gent es busca entre els tendidos, una dona sentada més endavant que jo saludava a algú mostrant-li una bossa de plàstic del PSOE, no havia pensat fins eixe moment que estàvem en campanya. Clarins i timbals. La vesprada va avançant, la dona del PSOE, i com ella moltes altres dones de tots els colors, quan ix el guapo li ho fan saber a crits. Al final, els mesons del vi, tapa, sidra i cervesa, i els cubalibres de mini botelletes, com les que col·leccionava jo de menut dels Carmelitans del Desert de les Palmes, es noten en la gent, i les protestes són cada vegada més llargues i més enceses. Al guapo només se li pot recordar la bona planta i un de Calamocha em diu que està decebut, que es pensava que ell sí que s’assemblava al pare. Quan son pare va morir jo tenia mesos, només li puc dir que jo també estic decebut, sense comparar-lo amb el pare. Marxo cap a Hort dels Soguers esquivant fans.

Foto de Toni F.

Read Full Post »