BH, Fournier i Victòria

Un as d’oros Heraclio Fournier Vitoria. De Adrián.

Quan era menut associava tres productes a la ciutat de Vitòria: les bicicletes BH, les baralles de cartes d’Heraclio Fournier i les sabatilles Victoria. Després, el temps es va encarregar d’ensenyar-me que aquella c de més que estava a l’etiqueta de les sabatilles volia dir moltes coses, Vitòria era una ciutat, victòria era vèncer. Però encara avui les tres marques van juntes en la memòria i en la ment, perquè de fet aquells estius de principis dels noranta anàvem amb bicicletes BH (fins que arribaren les mountain bike Torrot), portàvem sabatilles victoria i l’agüelo ens donava les primeres lliçons per a jugar al guinyot amb la baralla Fournier que estava guardada a la calaixera del moble del televisor.

Tot això ve perquè esta setmana vaig trobar un adolescent que intentava fer cara de malvat, que anava amb una xupa de cuero, un gorro rus exageradament calent per a estar a 10º i anava amb sabatilles tipus victoria. Estic segur que el xic no deuria tindre tots els dubtes sobre Vitòria que teníem nosaltres, les sabatilles s’assemblaven a les victoria però segurament portaven un Made in China a la sola. De fet estes sabatilles van tornar a estar de moda fa uns dos anys i ara ja s’ha estès entre tot el poble europeu. El mateix poble que ara juga al pòker per Internet per rascar-li quatre duros a un japonès i que va amb bicicletes lowcost Decathlon.

Read Full Post »

Neu normal

Olaf ix de casa, porta unes esportives, però només posar els peus a sobre de la vorera sap que no era la millor idea, està nevant i pot acabar xop. Tant és, pensa, tampoc he de fer una excursió. Els parabrises del cotxe estan glaçats, es treu un rascador de la guantera que li van regalar al concessionari i rasca el gel. El cotxe s’escalfa prompte, poc té a veure amb aquells cotxes d’indústria soviètica que ell havia conegut en els seus inicis de conductor. Tot un plaer. La ràdio parla del crack financer que està a punt de caure i de l’enfonsament de tota una sèrie de països del primer món. El meteoròleg parla de risc de nevades i una publicitat per incentivar el consum de carn local el talla dràsticament. Olaf arriba a la feina, l’ordinador li funciona (malgrat la neu), es connecta a Internet per confirmar els resultats del campionat de cricket de la vetlla. L’espera un dia normal.

Neu normal, com la gent normal.

Read Full Post »

La temptació

Els llapis d’Ikea, de Gerard Agudo.

Estan parant taula, els pica pica els posarem al mig en forma concèntrica, al mig el verd esperança de l’alvocat, el blanc pur i innocent del formatge blanc i el rosa eròtic de la gamba pelada, per fora el gris de la tonyina barrejada amb les teues herbes. Merda, som sis i només hi ha cinc cadires. Merda, merda, merda. Ves en un cop de cotxe i compra una cadira, a poder ser plegable. Plou a bots i barrals, l’aparcament del Ikea està ple a rebentar de gent que canvia la seua vida cada cap de setmana però com dins l’aparcament d’un Ikea el que importa és aparcar i consumir i no pas aparcar correctament, diposita el seu vehicle de qualsevol manera. Puja les escales mecàniques i s’adona que la resta de gent no viatja a la mateixa velocitat que ell, ell necessita una cadira Ikea qualsevol per a dintre de mitja hora, la resta, ells, redecoren la seua república. Decideix no fer tot el recorregut d’exposició i anar directe a la planta baixa i allà – la temptació, vell dimoni, l’assetja – la vaixella que sempre hauria volgut tindre, unes copes de vi a un preu d’escàndol, aquella cortina de la dutxa realment trencadora. Però no no, només cal una cadira. Allà, quan tot està entre enormes prestatgeries i embalatges de cartó, una cadira amb nom de llac?, escriptor?, filòsof?, iogurt fermentat?, conte infantil?, esquiador? suec per 9,99 euros l’espera amb els braços oberts. Objectiu complet. Ja ha pagat i encara li ve un cop de temptació, la tenda de delicatessen sueca li recorda si vol unes galetes sueques, salmó fumat o alcohols forts nadalencs. Té suficient força interior per dir que no i marxar ràpidament amb una cadira plegable de 9,99 euros al maleter. Objectiu complert. Aquell cap de setmana no tocava declarar la república.

Read Full Post »

Supermarché

Fotografia de riazorenho.

Prop de casa hi havia un supermercat de barri, amb els productes bàsics un pèl més cars que a les grans superfícies però amb l’avantatge d’estar a quatre passes. A finals d’agost va estar uns dies tancat i a la porta metàl·lica de fora un cartellet anunciava que estaven en reformes. Vaig pensar que seria una rentada de cara per guardar el mateix esperit, supermercat de barri, amb caixeres entrades en anys que no responen com autòmats i amb només dos marques de tonyina per escollir. Doncs bé, avui hi he anat per primera vegada des que han canviat de cara. Primera, canvi de nom, les grans marques estan engolint qualsevol franquícia més menuda. L’estructura del supermercat ha canviat completament, s’entra pel mateix lloc on s’eixia abans i les caixes ja no fan de barrera de res ni contra ningú, estan als costats, deixant un gran espai lliure de circulació al mig. Però el més impactant és que no hi ha caixeres sinó que tot són xics, menys de 35 anys, guapos i aseats, que et cobren amb un somriure fals mentre darrere seu tenen tots els licors, que ara ja no es poden adquirir de manera normal. On hauran anat les velles caixeres? Què en faig dels punts de la tarjeta client que tenia de l’antic supermercat?

Read Full Post »

Agur Joseba

Quedarà diluït pel final de lliga, la victòria del Barcelona i el fracàs blanc, però als del Athletic la notícia és que Joseba Etxeberria “el gallo” s’ha retirat com a jugador, amb una bonica victòria dissabte a San Mamés.

Que es retire Joseba significa que es retira l’últim jugador que quedava a la plantilla d’aquell Athletic de quan era adolescent, i com tots tenim l’equip de la nostra adolescència mitificat el fet és marcant. Jo era jove i en cap moment se’m va passar pel cap ser futbolista, però això no treu que vèiem als futbolistes del nostre equip com referents, com persones majors, peluts (al Athletic hi abundaven) i amb caràcter als que emulàvem, precisament de l’època del gran Luis Fernandez encara guardo el costum d’anar sempre arremangat quan porto camises de màniga llarga, vici que ja mai més podré treure’m del damunt. I poc a poc vam vore com els nostres referents al pati de l’institut penjaven les botes, després els de la nostra quinta debutaven en el primer equip i arriba el dia que un equip com l’Athletic es sustenta en jugadors de la meua quinta (cas de Llorente o Toquero) i de més jóvens. Amb actes d’emoció col·lectiva com els d’ahir i amb reportatges com el que li han fet a ETB, ens adonem que el pas del temps d’ells, esportistes exposats als ulls de tothom, també és el nostre pas del temps,  per als que hem estat de l’altre costat de la grada o de la pantalla, patint, patint molt, però amb algunes alegries que no canviaríem per res.

Read Full Post »

Festa romana

Un Bacus gegant, tret del bloc dels entremesos.

Li llegia un dia a Maria (la parisina, no la romana) que les festes franceses li semblaven ‘curioses i divertides, però mai seran com les nostres’. Jo diria, tal com deien a Malalts de tele, ni millor ni pitjor, diferent. La festa de carrer, penya, coets, bous, gent apilonada, tradició i fermentats, al mati missa baturra i a la nit sexe al cotxe, gots de plàstic pel terra i reina, a França no existix i si existix és a imatge i semblança de Pamplona (cas de les férias taurines occitanes). En canvi la festa privada, la que montes amb els amics a casa, és un concepte que ací pot anar molt lluny en el temps, i en canvi nosaltres sempre ho fem com a preludi per acabar en un altre lloc (l’orquestra al parador de festes, una discoteca) però mai per acabar a la pròpia casa. Les festes franceses en certa manera em recorden a les festes americanes de les pelis, amb el gran bol ple de ponxe i la gent bevent de peu per les escales. Dissabte en tenim una, i de les bones, per arrodonir-ho és temàtica i hi hem d’anar disfressats de l’època romana. Hi volia anar de Bacus (o Dyonisos) però pel que he vist l’home (bé, més aviat Déu) gastava poca roba, així que aniré d’un romà normal i per dir algo, posem que vaig de Plini, primer geòleg de la història.

Read Full Post »

Fil musical

Tres vaques al bocage del pays d’Aude, de Aïch of the clan.

Des de fa uns mesos estic vehiculitzat. Creieu-me que el confort més gran del nou cotxe, sense desmerèixer la resta, és el reproductor de CD. Fins avui tots els cotxes “meus” funcionaven amb cassetes i els discos només es podien llegir amb aquell cassette adaptador capaç de destroçar els millors acords de guitarra tal com el tècnic de so més cràpula del món o la sala amb pitjor sonoritat del planeta. També subsistia amb aquells cassetes regravats sobre cursos d’anglès i entre cançó i cançó la veu femenina del listening, esmorteïda, intentant fer-nos aprendre uns phrasal verbs en un mal lloc i en un mal moment. Ara puc escoltar els discos directament i ja sé que algun amic em dirà que  el que cal és adaptar l’ipod al vehicle. Temps al temps. Fetitxista amb els discos, abans de comprar recopilatoris per de Barry White o Diana Ross per quatre xavos per posar-los al cotxe, he tret pols als discos gravats. A la guantera  duc un porta CDs ple de discos que coneixen les biblioteques més emblemàtiques de la Barcelona d’exàmens i els seients afelpats de color blau d’uns quants Catalunya Exprés. D’esta manera al cotxe em trobo escoltant discos recopilatoris domèstics enregistrats fa anys, de quan les cançons es descarregaven d’una en una i de quan en quan ix aquella cançó que en el seu dia tantes coses volia dir i ara tan poc. També hi he trobat aquells discos que em van gravar, que en el seu moment no els hi vaig prestar massa cas i per exemple, diumenge de vesprada, conduint entre prats de color verd tenyits de neu, turons ondulats i vaques pasturant per donar-nos als humans camembert, li vaig trobar tota l’essència a algunes cançons de la Bonet.

Read Full Post »

Canyes

La Farola, nom propi de Castelló. De Didac Margaix.

Ens situem al vell Castelló, a eixe que li agrada a la Maria, la ciutat menuda i el poble gran, tot mesclat. Allà per la Farola un vilafranquí que fa de transportista amb un camionet espera un altre convilatà que ha baixat a la ciutat per arreglar uns papers i algun recado més, pujaran junts. Mentre l’espera es fuma un cigarret, de tabaco verd, i de mig del Ribalta apareix l’altre, boina, camisa a quadres blava i jaqueta de llana. Es saluden i pugen, arranca el motor i deixen Castelló. Abans d’arribar a Borriol, al passar per damunt d’un barranc, el xòfer solta la primera frase del viatge:  ira! canyes. El viatge va prosseguir, van entrar per Borriol, després les corbes de la Pobla Tornesa entre  aquells pins i les roques rogenques del massís del Desert, el pla de la Barona, els Ibarsos, Sant Pau d’Albocàsser, les costes d’Ares, tot en el més absolut silenci. I al mas del Vent, ja en terme de Vilafranca, el copilot respongué: pa fer flautes.

L’altre dia vaig explicar esta història a uns companys quan parlàvem de compartir viatge de cotxe en desconeguts que trobes en una pàgina web. El que més temor em fa és trobar-me en un viatge de tres hores amb un desconegut amb ben poques coses a dir-li.

Read Full Post »

Olympia

D’avui fins a dissabte es celebra a la veïna Paris l’Expolangues, una fira per promoure el plurilingüisme i el aprendre llengües noves que sempre va bé. L’Institut Ramon Llull i la casa de Catalunya de Paris ens ha enviat des de fa dies el programa a la diàspora i la veritat és que hi ha activitats interessants però la fira no està feta per a nosaltres, els que el parlem bé (i ple de vicis) no hi tenim res a pelar. A part d’això el IRL de Paris organitza prou activitats durant l’any, però fer el viatge fins a Paris per una lectura de poesia en català del segle XIX no deixa de ser una gran fricada (i més demanar-se vesprada lliure!), suposo que si visqués a Paris hi aniria amb més regularitat. Per exemple la setmana que ve, el divendres, hi ha una conferència a la Sorbona de la situació sociolingüística de València a càrrec d’Emili Casanova, però per a un orleanés és impossible d’arribar a l’hora. De totes formes estes activitats, si es comparen amb el que es coïa per Paris als anys seixanta, no deixen de ser peccata minuta, en aquells anys l’Ovidi, Raimon, Llach, Paco Ibanez passaven pel Olympia al mateix temps que Brel, Brassens, Barbara i Ferré. Sense IRL. Hem perdut pes tat? Ara que… dels francesos o belgues que he citat no en queda ni un!

Read Full Post »

Fredor al bescoll

Estava fent cua al supermercat amb un pot de salsa de tomata biològic, l’etiqueta del qual em servia d’entreteniment durant eixos minuts d’espera cansada de final de jornada. Davant meu un home amb la mateixa jaqueta antitot que tenim els majorals de Sant Antoni aguantava un pack d’ampolles de llet de marca blanca. En això que pel passadís de menjar de bebès apareixen tres militars, vestits tots de caqui i amb boina blava, que porten coca-coles a la mà de litre i mig i busquen desesperadament una caixa lliure sense limitacions del tipus dones embarassades o només pagaments amb xecs. Cada vegada que em trobo un militar pel carrer m’entra una fredor pel bescoll i de vegades penso que això és perquè vinc d’on vinc, on els militars, malgrat tot el que em puguen dir, són un cos amb el que marques una distància, Milans del Bosch, la mili, la música militar, el una y no cinquenta y una, etc. i potser ací, que són militars amb valors republicans les coses serien diferents. Però quan he vist la cara de sorpresa que feia la xica de la cua del costat al veure eixa espècia fora del seu àmbit privat, una escena un tant de país en guerra, m’he adonat que no, que fins i tot amb valors republicans un militar a un supermercat causa sorpresa i fredor pel bescoll.

A Paco Ibáñez i a Georges Brassens crec que també els entrava fredor pel bescoll.

Read Full Post »