Els llapis d’Ikea, de Gerard Agudo.
Estan parant taula, els pica pica els posarem al mig en forma concèntrica, al mig el verd esperança de l’alvocat, el blanc pur i innocent del formatge blanc i el rosa eròtic de la gamba pelada, per fora el gris de la tonyina barrejada amb les teues herbes. Merda, som sis i només hi ha cinc cadires. Merda, merda, merda. Ves en un cop de cotxe i compra una cadira, a poder ser plegable. Plou a bots i barrals, l’aparcament del Ikea està ple a rebentar de gent que canvia la seua vida cada cap de setmana però com dins l’aparcament d’un Ikea el que importa és aparcar i consumir i no pas aparcar correctament, diposita el seu vehicle de qualsevol manera. Puja les escales mecàniques i s’adona que la resta de gent no viatja a la mateixa velocitat que ell, ell necessita una cadira Ikea qualsevol per a dintre de mitja hora, la resta, ells, redecoren la seua república. Decideix no fer tot el recorregut d’exposició i anar directe a la planta baixa i allà – la temptació, vell dimoni, l’assetja – la vaixella que sempre hauria volgut tindre, unes copes de vi a un preu d’escàndol, aquella cortina de la dutxa realment trencadora. Però no no, només cal una cadira. Allà, quan tot està entre enormes prestatgeries i embalatges de cartó, una cadira amb nom de llac?, escriptor?, filòsof?, iogurt fermentat?, conte infantil?, esquiador? suec per 9,99 euros l’espera amb els braços oberts. Objectiu complet. Ja ha pagat i encara li ve un cop de temptació, la tenda de delicatessen sueca li recorda si vol unes galetes sueques, salmó fumat o alcohols forts nadalencs. Té suficient força interior per dir que no i marxar ràpidament amb una cadira plegable de 9,99 euros al maleter. Objectiu complert. Aquell cap de setmana no tocava declarar la república.
el cadafal 