Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 21/11/2010

La llista

Tinc la sensació que patixo el mateix síndrome que les grans cadenes comercials, que ens avancen el Nadal i la fi del any cada vegada més, però no m’he pogut aguantar de fer el post en les bones novetats musicals del any 2010, potser perquè el calendari del desembre se’m presenta apretat i aprofito esta vesprada tranquil·la de diumenge. La gran gràcia és que enguany pràcticament puc enviar un enllaç spotify a cada disc!

La música del País Valencià viu una època estranya i a la vegada intensa, avançant per direccions fins ara inexplorades i desconegudes. S’ha acabat el discurs repetitiu, ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer que deia l’Ovidi. Què vull dir? Després d’abusar d’una certa fórmula musical que ens ha portat fins ací i ens ha obert moltes portes i ha trencat molts prejudicis, ara el pas és crear una escena eclèctica de veres. Durant este 2010 hem escoltat en bucle la mètrica perfecta de 121db (amb un vídeo-clip magnífic, sense traces de videoaficionat), hem anat fent tastets i hem participat de les experiències d’Orxata (esperem el 2.0 en candeleta) i dos noms importants de la escena, Briz i Clara Andrés, han tret nous discos. El Corredor Polonès, amb L’embaràs d’Agnieszka han entrat al grup selecte, amb un disc que potser té algunes cançons que les saltes més fàcilment però amb una enèrgica Cigarrets que ho salva tot. I finalment, els alcoians Verdcel ens han xafat els esquemes amb un disc de versions de Raimon que fan precisament el que un disc de versions ha de fer, desmuntar-les de dalt a baix i portar-les al terreny del grup que fa les versions, sense perdre-li respecte al versionat.

Més al nord, la modernor cada vegada accepta millor un tipus dalt de l’escenari que cante en català sense que a baix hage d’haver un hooligan de Joan Laporta amb una estelada lligada del coll. El 2010 hem escoltat – i molt – els Amics de les arts, potser fins al punt de saturar-nos un poc de tant shawarma i oh lé lé oh là là per passar a acabar apreciant més altres cançons amb més senderi. A la primavera Mishima treia Ordre i aventura, que segurament seria el millor disc en català del 2010, el més rodó, amb una lògica de la A a la Z, allò que diuen que els discos es fan per escoltar-los del track 1 al 12, perquè així ha estat ideat i no per ser escoltats en modes aleatoris. Però no seríem ací si abans no hagués hagut uns Pets que feren una part de la faena prèvia per crear una escena de pop-rock en català. Ells continuen fent discos i concerts, i el que té més mèrit, ho fan bé i evolucionen al mateix temps que els seus seguidors han evolucionat. Fràgil té un airet melancòlic i tristot, però sempre amb eixa lletra de Gavaldà tant subtil i punyent. Algun dia els grups d’ara que són tan valorats pels grans gurús de la modernitat hauran de reconèixer que Lluís Gavaldà va obrir la via en parlar de coses properes amb un aire fresc i costumista. Cesk Freixas va treure allà pel mes de gener La mà dels qui t’esperen, un disc que també me l’he escoltat cent mil voltes i que a sobre he tingut el plaer de veure’l en directe a casa! Cançó d’autor, textos cuidats amb cada vegada menys missatges de pamflet – però amb algunes segones lectures ben bones – i una bona dosi de missatge esperançador i bon rotllo general. Encara dins la cançó d’autor, Roger Mas, un cantant prolífic que no para, publicava a la casa d’enlloc en 2010. Un folk amb alguns tons country com amb el calavera, i on fins i tot s’atreveix a posar a parir a tot quisqui, en especial la colla dels gafapastes. Gràcies!

Dins la rica òrbita rumbera, la Troba Kung-fu revenien després d’un silenci que se’ns havia fet llarg, i a la Panxa del bou continuen explorant la via oberta abans. Està clar que no té l’efecte esvalotador del antecedent disc ja que ara estàvem avisats, però igualment té eixe aire entre mediterrani i caribeny passat pel sintetitzador. Després destacaria el Achilifunk band i l’orquestra del taller de músics, un nou experiment del Txarly Brown – el paio que més sap de rumba – que mescla el funky amb rumberos, un producte 100% ballable.

Dins l’escena francòfona, em quedo amb Nouvelle Vague i el disc Couleurs sur Paris, on desmunten algunes cançons franceses dels anys 80 gràcies a la participació de cantants francesos d’ara ben interessants com Olivia Ruiz, Vanessa Paradis, Camille, Coeur de pirate o Emily Loizeau. I finalment el disc de Tiken Jah Fakoly, com sempre compromès amb el despertar del continent africà i prenent el reggae com la millor arma per batallar. Tancats els cantautors, essent el punk  d’avui en dia una caricatura d’ell mateix, Tiken és dels pocs pren la música com un mitjà real per aportar un canvi a tot un poble.

Per acabar este llarg post, alguns videoclips que m’han agradat i la llista spotify de tot el bla bla bla que vos he pegat.

 

 

Anuncis

Read Full Post »